Vito Quiles i altres farsants

Quan vaig començar a viure de l’ofici –sí, soc un dinosaure–, periodistes eren els joves que van acab ar amb un president dels EUA per mentider (Nixon) o una guerra (Vietnam, a còpia de desmentir sobre el terreny els informes triomfalistes de l’exèrcit). Avui, ens fan fora a puntades de peu del Congrés –amb raó, vegeu Vito Quiles–, i sortim en llistes de bons i dolents, gen­tilesa del mateix Ministeri de l’Interior.

No sabria dir quines qualitats exactes són exigibles a un periodista, el que sí que tinc molt clar són les que el desqualifiquen i Vito Quiles –com tants altres propagandistes, alguns d’esquerres– les tenia totes, per això no seré jo qui critiqui la decisió del Congrés. Tres faltes greus i tres de molt greus justifiquen la retirada de la credencial de la Cambra Baixa. I parlant de normes, no estaria malament que els mateixos diputats que han retirat la credencial a Quiles recuperessin les formes...

La cultura insensata del “tot de franc” acaba amb els periodistes i alimenta els Quiles

No em cansaré de repetir que les xarxes són el cavall de Troia de les democràcies, però, a diferència de mi, han arribat per quedar-se –visca el tòpic!– i blanquejar la desinformació. Per reforçar els prejudicis i les conviccions. Com no hem d’estar polaritzats! Si a això­ hi afegim la cultura insensata del “tot de franc” –la desinformació no necessita lectors de pagament–, tenim servida la pèrdua d’influència del periodisme.

Que potser no és més atractiu ser Vito Quiles, cortesà del famoseo i un intrèpid, que un periodista que no pretén canviar el món i prou feina té a verificar les dades abans d’informar? Els meus gegants es deien Sáenz Guerrero, Indro Montanelli o Ben Bradlee i els d’ara s’assemblen a Vito Quiles, que ja l’imagino presentant-se com a sant i màrtir de la llibertat de premsa.

El periodisme rigorós tornarà a imposar-se, encara que em temo que abans haurem de pair més destrosses del sistema democràtic. La reconquesta del favor perdut no depèn només de la professió –ens toca espavilar-nos– i de les empreses, sinó també del favor de la gent assenyada i que partits i anunciants no abusin del moment delicat que viu la professió. A nosaltres ens hi va el sou; a les societats occidentals, l’estabilitat.