Objectiu: tornar a omplir el Macba

Més que expectació, veneració. Gairebé un salvador. El Macba va presentar ahir el seu nou director, Valentín Roma (Ripollet, 1970), en un ambient de certa eufòria. De pensar que, aquesta vegada sí, han encertat. Que potser ara sí que començaran a volar. I això que el van acomiadar del museu el 2015, quan era conservador en cap, per la polèmica que va desfermar l’escultura d’una camperola peruana que sodomitzava el rei Joan Carles. Les coses han canviat molt. “ Ostres, gràcies per la pressió i l’expectació”, va dir ahir Roma tapant-se els ulls amb les mans després de sentir els elogis dels membres del consorci del museu que l’envoltaven.

I Roma, que substitueix Elvira Dyangani i que fins fa poc dirigia amb enorme èxit una altra institució cultural de Ciutat Vella, La Virreina Centre de la Imatge, no va defraudar amb el seu discurs davant els mitjans. Va dir que des del Macba treballaran contra el pensament reaccionari que avui assetja la cultura, però també “contra les tendències que pretenen convertir els museus en una mena de photocalls on els conflictes polítics i històrics es declinen com a hashtags inofensius”. I es va imposar deures. Amb xifres. Un pla a tres anys, fins al desembre del 2029. I el compromís de recuperar l’enorme audiència perduda.

Unes xifres de visitants amb què va ser dur. “Una institució no es pot qualificar en termes numèrics, però no pot donar l’esquena a les audiències que la fan servir. El 2025 el Macba ha estat visitat, utilitzat, per 200.000 persones i això és clarament insuficient. No mirarem cap a una altra banda, afrontarem un procés de creixement que ni serà fàcil ni immediat”. I va reclamar que “el Macba hauria d’estar estabilitzat en xifres al voltant de les 330.000 persones, que no són utòpiques, sinó les d’abans de la pandèmia. El museu és els seus continguts i és clar que els seus continguts no estan funcionant, els hem de canviar”. I va remarcar que “els últims deu anys a La Virreina he observat que les audiències són avui molt més intel·ligents i estan més ben preparades, no sé si tenen capacitat d’atenció, però sí de negació, de desatenció, desconnecten quan alguna cosa no els interessa”.

“El 2025 el museu va ser utilitzat per 200.000 persones; hauria d’estar estabilitzat al voltant de 330.000”

I va anar més lluny, reivindicant clarament alguns dels moments de les tres dècades del museu i rebutjant-ne implícitament d’altres. I criticant certes inèrcies i modes del món de l’art: “El Macba ha estat protagonista, pioner i rellevant quan ha abandonat els múltiples nínxols que, els últims 30 anys, han envoltat les institucions museogràfiques. Quan el Macba ha construït i sobretot sostingut la seva pròpia veu, la seva pròpia ideologia institucional, la seva pròpia filosofia de treball i especialment els seus propis vocabularis crítics, és a dir, quan ha obert vies imprevistes i s’ha insubordinat davant els automatismes teòrics, quan s’ha absentat de les nomenclatures intercanviables que buiden políticament les institucions, ha estat un museu incisiu i alhora de­cisiu”.

En aquest sentit, va reblar, “no estem elaborant un projecte de refundació del museu. No pretenem, per cap concepte, fer tabula rasa ni una heroica esmena a la totalitat”. Però va anunciar nous formats expositius, exposicions més curtes–un museu es converteix en un pàrquing quan té mostres que duren molts mesos, va apuntar– i “línies de treball reconeixibles que ens permetin tenir una continuïtat que faciliti entendre el que fem”. I va advertir que el museu “necessita un pla patrimonial” que inclogui una polí­tica d’ arxius, “que són una constitució de memòria”. I va dir que “la col·lecció ha de ser presentada des d’una altra lògica que no sigui d’inventari”, perquè aquí hi ha “veritables meravelles que no són obres, són relats, traços, i les hem de treballar des d’un altre lloc”.

També va aclarir que ja estan confeccionant “un pla director que ocuparà tres anys del museu, des de principis del 2027 fins a finals del 2029. I es dividirà en dues etapes: una fins al juny del 2028, quan s’anunciaran entre nou i deu eixos de continguts, així com una pre­sentació de la col·lecció diferent. A partir del setembre del 2028, després de l’obertura de l’ampliació, que no considerem un punt d’ar­ribada sinó una frontissa cap anous cicles, s’obrirà un segon pe­ríode fins al desembre del 2029”.

“Anirem contra les idees reaccionàries però també contra convertir els museus en ‘photocalls’”

Una ampliació, la del Macba a la plaça dels Àngels, ja en curs i que va crear alguna polèmica amb l’ante­rior directora. Amb Roma no serà així. “Jo em crec moltíssim l’ampliació, per molts motius, és molt mesurada, correcta, proporcionada, una proposta arquitectònica de gran nivell i ens ajuda a ordenar una dinàmica generada al museu que és molt desordenada”, va explicar. I sobre les visions oposades de la ciutadania va dir que “les ciutats interessants són plenes de conflictes, aquesta ciutat és apassionant i aquest barri té moltes sensibilitats”.