Sexe i contes en un saló del segle XVII

El John Malkovich de Les amistats perilloses s’hauria trobat com un peix a l’aigua als salons literaris i el palau de Versalles que l’autora britànica Clare Pollard descriu a Les fades modernes . Potser estaria més a gust al segon espai, on “tothom folla tothora”, on “follen tant que van llefiscosos i deixen rastre”; ara bé, als primers, als salons, ­tampoc hi estaria malament, perquè allà hi havia temps per a les insinuacions i les mirades furtives.

Hi ha un gran problema: el vescomte de Valmont que va encarnar Malkovich és d’un segle més tard respecte al que es novel·la a Les fades modernes (Club Editor, amb traducció al català de Yannick Garcia / Impedimenta, amb traducció al castellà de Javier Aragón Bellido i Isabel Márquez Méndez). En tot cas, no ens enganyem: la de Pollard no és una novel·la eròtica. Hi ha dues o tres escenes en què el llenguatge de l’escriptora es torna de manera intencionada i abruptament sexual, en consonància amb la libidinositat documentada del Versalles dels segles XVII i XVIII. Més aviat, el llibre és un exercici per lligar les afinitats de dones i alguns homes que acudien a aquests salons literaris, amb el recull en llengua escrita de contes i rondalles que fins llavors es transmetien oralment.

“En tenir la idea, li vaig dir al meu marit que seria com si Walt Disney s’enllacés amb ‘Les amistats perilloses’”

Així, som a finals del segle XVII. La novel·la se centra en la figura de Marie d’Aulnoy (1652-1705). Com Charles Perrault (1628-1703), va escriure i vacrear fantasies. Va ser ella qui va encunyar el terme “contes de fades”. Al seu saló, a la Rue Saint-Benoît de París, es narraven històries i contes que, segons els retocs, podrien ser perseguits políticament: La Caputxeta Vermella, La ventafocs, Rapunzel, El gat amb botes, Barbablava i molts d’altres. I aquestes narracions conviuran amb les cuites amoroses i les adversitats que pateixen en el seu dia a dia els qui les expliquen. Fins i tot, algunes seran similars a les que viuran els personatges delscontes.

Pollard va passar dissabte per la Setmana de Llibre en Català, a Barcelona. En conversa amb aquest diari, riu quan recorda el moment que imaginava la novel·la: “Quan vaig tenir la idea, li vaig dir al meu marit que el llibre seria com si Walt Disney s’enllacés amb Les amistats perilloses ”. Alhora reconeix que no tenia previst que hi hagués semblances entre les narradores i els personatges de les rondalles, “però com més investigava, més em sorprenia la quantitat de paral·lelismes que hi havia entre les seves vides reals i els contes de fades”. “Llavors em vaig adonar que els contes de fades són perillosos, perquè són massa a prop de la realitat”, afegeix. Als salons literari de l’època, com al de Madame d’Aulnoy, els contes tenien un rerefons de crítica a la societat i, veladament, al poder regnant.

 Les fades modernes transcorre durant el govern absolutista de Lluís XIV, el Rei Sol. Per a ell, “explicar contes és un acte polític”, hi escriu Pollard. I aquells salons poden arribar a ser un element subversiu contra el seu regnat. Per això els vigilava amb lupa. “Lluís XIV no censurava textos perquè continguessin violència, sexe o un llenguatge inadequat, només li preocupava la seva imatge i la que es projectava d’ell”, explica l’autora.

Pollard hi afegeix un element més: aquestes dones que assis­tien als salons van introduir en l’imaginari col·lectiu el femi­nisme als contes. “A El gat blanc , és la dona la que és una bèstia... normalment ho són els homes”, remarca l’escriptora. “Com a éssers humans estem limitades a les històries, i crec que aquestes dones hi afegien una mena de noves històries que parlen de nosaltres mateixes (…). Realment van canviar la història dels contes de fades”, assegura.