Els cracs creuen la línia

Mirar cap a les banquetes aquests dies durant la jornada FIFA serà una cosa semblant a aquells anuncis de botes o de begudes ensucrades que enlluernaven els joves quan tot just s’havia creat YouTube, a començaments del segle XXI. Hi desfilaran molts dels cracs que fa dues dècades pontificaven a la gespa. Però ara han creuat la línia de banda.

Xavi Hernández era únic veient passades i fent jugar els seus equips, Zinédine Zidane tenia una qualitat suprema per aparèixer als grans moments, Patrick Vieira era un no parar de robar pilotes, el xut i l’olfacte de gol de Diego Forlán eren temibles i Rafa Márquez era un líder des de la defensa. Van ser eminències amb la pilota als peus –alguns fins i tot campions del món– i ara les llegendes hauran de mostrar el seu talent a la pissarra i saber transmetre la seva saviesa als seus nous deixebles, que els miren amb admiració.

Els experts Klopp, Mancini i Jorge Jesus han acceptat el repte de fer reverdir els llorers dels seus països

Després d’unes carreres ge­nials, tenen això que és tan apre­ciat per les federacions que es diu autoritat moral per convèncer i arrossegar els futbolistes.

Xavi, que ho va guanyar tot amb el Barça i la selecció, torna a substituir Koeman, com li va passar el 2021 al Barcelona, on va conquerir una Lliga i una Supercopa. Als Països Baixos l’esperen com un retorn al cruyffisme i com un descobridor de nous talents, en la línia de Lamine Yamal, Fermín o Cubarsí.

Els relleus de Zidane i Márquez a França i Mèxic, respectivament, estaven gairebé escrits. Zizou, Pilota d’ Or del 1998, sempre va ser el preferit de l’ FFF per quan s’acabés la brillant era de Deschamps al capdavant dels bleus. Per la seva part, el kàiser de Michoacán ja formava part del cos tècnic de Javier Aguirre i els plans eren que, després del Mundial en el qual el Tri era un dels amfitrions, n’agafaria ell les regnes.

A tots dos els han deixat amunt el llistó. Zidane no entrena des de maig del 2021, quan va acabar la segona etapa a la banqueta del Santiago Bernabéu, que no va ser ni de bon tros igual d’ exitosa que la primera (del 2016 al 2018), quan va guanyar tres Champions consecutives i una Lliga.

A Sud-amèrica, després de la mala experiència amb Bielsa, l’ Uruguai confia en Forlán, que va ser deixeble de Tabárez. Més sorprenents són les aventures de Marcelo Gallardo ( Equador) o Mark van Bommel ( Bèlgica). En canvi, Vieira, que va néixer a Dakar però va triar jugar amb França al seu dia, ara vol tornar els co­neixements al seu país natal, el Senegal.

Però les seleccions no són només terreny de joves perquè hi ha tècnics experimentats que han acceptat el repte de donar un nou impuls als seus països. Alemanya s’ha encomanat a Jürgen Klopp (59), que surt del retir. A Portugal han cridat Jorge Jesus (72), mentre que Itàlia, després de tornar a quedar fora del Mundial, busca l’estabilitat amb Roberto Mancini (61), que els va donar l’Eurocopa del 2021, la seva última alegria.

Espanya –campiona del món i Europa amb De la Fuente–, Anglaterra, l’Argentina i el Brasil confien en els seus projectes. Tots estan atents. Saben que Guardiola és lliure i li agradaria conèixer el futbol de seleccions.