El deute minvant

El Govern espanyol ha tornat a llançar les campanes al vol, i aquesta vegada en té motius. El deute del conjunt de les administracions públiques ha caigut per sota de la barrera psicològica del 100% del PIB, fins a situar-se exactament en el 99,9%. És un èxit notable­ si es té en compte que el 2021 arribava­ al 124,2%: una reducció de24,3 punts en només cinc anys. En casde mantenir-se aquesta tendència,en una dècada Espanya compliria còmodament­ l’objectiu del 60% fixat a Maastricht.

Tot plegat s’atribueix a la política econòmica impulsada per Pedro Sánchez, que hauria sabut combinar la justícia social amb la responsabilitat necessària per garantir l’estabilitat a llarg termini. Almenys així ho sosté André Flahaut, destacat polític socialista belga de 71 anys que ha ocupat càrrecs de gran rellevància, des de ministre de Defensa i de Pressupost fins a president de la Cambra de Representants. En definitiva, l’esquerra es mostra satisfeta amb el Govern de coalició progressista i vol que continuï molt de temps en el poder. Sens dubte, l’economia és la principal carta electoral dels socialistes.

Sens dubte, l’economia és la principal carta electoral dels socialistes

Però una qüestió rellevant a tenir en compte és que aquest fort descens de la ràtio d’endeutament no respon a un control de la despesa pública ni a una gestió pressupostària rigorosa, especialment quan Espanya acumula quatre anys sense pressupostos. Es deu, sobretot, al creixement del PIB impulsat per l’augment de la població, amb més de quatre milions d’immigrants en vuit anys.

El més inquietant és que, així i tot, el pagament d’interessos del deute ja s’enfila a 40.310 milions d’euros, el 7% de la despesa pública total. Es tracta de la xifra més alta de la nostra història i, segons Funcas, el prestigiós centre d’anàlisi econòmica, podria assolir els 60.000 milions el 2030.

El cas és que es deuen 1,744 bilions d’euros, una xifra inèdita, i la tendència apunta que continuarà augmentant. La recent pujada dels tipus d’interès penalitzarà especialment països molt endeutats, com Espanya. A més, amb una inflació elevada, no es pot descartar que el preu del diner continuï pujant.

El cicle alcista espanyol comença a esgotar-se a mesura que s’alenteix el flux després de la massiva regularització d’immigrants, i es constata el rebuig europeu de la política migratòria de Sánchez. També s’han acabat els ajuts dels fons Next Generation: Espanya ha rebut 100.000 milions d’euros en quatre anys i ara haurà de començar a tornar els préstecs i els interessos associats.

Segons l’ Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ( Airef), la ràtio d’endeutament tornarà a pujar els pròxims anys malgrat el creixement del PIB. Per tant, la millora actual podria ser només un miratge. És una càrrega que el Govern de Sánchez deixaria al seu successor i a les futures generacions. La indexació de l’economia, com passa amb les pensions, i la política de subvencionar fins i tot els combustibles i multiplicar els ajuts per la proximitat de les eleccions reforcen aquesta preocupació.