El riu que travessarà Puigdemont

Va ser Heràclit d’Efes qui va dir que un home no pot travessar dues vegades el mateix riu, perquè el cabal flueix sense parar i l’individu també canvia contínuament. La frase ve a tomb una vegada el Tribunal Consti­tucional ha construït finalment el pont jurídic que facilita la tornada de Carles Puigdemont a casa. Després de nou anys, qui torni ha de ser forçosament un altre home. I a un altre lloc.

Que el riu és un altre ho sap l’expresident. Ho va acreditar recentment afirmant que la seva prioritat serà respirar, tocar i ensumar la Catalunya actual. Descomptada la poesia de la seva formulació, és un exercici imprescindible per a qui lidera el principal partit de l’oposició a la Cambra catalana, i sosté, encara que sigui entre malediccions, Pedro Sánchez com a president d’ Espanya.

Una vegada finalitzat l’exili, caldrà navegar amb la brúixola de l’autonomisme ambiciós

La seva primera feina serà, doncs, contestar-se a través dels seus propis sentits i sense intermediaris a aquesta pregunta: a quin lloc he tornat? Quedarà per als altres l’altra qüestió: qui és i què vol l’home que ha tornat? De les respostes en dependrà el seu paper al futur tauler polític i, molt especialment, el futur del seu partit.

L’experiència dels líders del procés independentista que van ser empresonats permet aventurar una primera hipòtesi. Després dels indults, descomptats els homenatges, les emocions i l’anecdotari, el reingrés dels presos a la vida política es va desenvolupar sense alteracions en el guió postprocés. No serà diferent ara. Escumeja després de destapar l’ampolla i després a una pàgina del calendari la seguirà altre cop la següent.

Ni tan sols pot donar-se per cert que el Madrid polític hagi de convertir la tornada de Puigdemont en un hit durant molts dies. A l’esquerra governant li interessa en la proporció justa. I a la dreta opositora, en diferent grau segons les sigles, li rendeix ara més Ceuta i el calendari judicial de la corrupció que acarnissar-se altre cop en una cosa que va amortitzar amb l’aprovació de la llei d’Amnistia. Naturalment s’acusarà Pedro Sán­chez de còmplice del “pròfug que se n’ha sortit de franc”. Però tard o d’hora s’imposarà la lògica d’un dia més a l’oficina. Això és, corrupció i Ceuta, i com a derivada d’aquesta la immigració.

La tornada es concretarà amb massa proximitat a les eleccions generals. Això fa preveure una difícil reconciliació plena de Junts amb Sánchez davant l’opinió pública. La reunió fins ara impossible entre ells potser arriba quan desapareguin tots els inconvenients, però en realitat no convé a cap dels dos. El líder del PSOE és a hores d’ara material tòxic per a molts votants de Junts i, al seu torn, Puigdemont ho continuarà sent per a no pocs socialistes. La gatera que utilitzen els junters des de fa mesos –sí a un altre president socialista, no a Pedro Sán­chez– té tots els números per mantenir-se com a sant i senya juntaire.

Dins la seva pròpia família política la tornada de Puigdemont sí que serà disruptiva. Es tancarà l’anomalia de ser un partit dirigit a distància i amb aires de permanent provisionalitat. Una provi­sionalitat obligada en qui amb una mà s’aferrava al present mentre amb l’altra continuava lligat al 2017 i l’exili. A Catalunya, Puigdemont se les haurà amb la competència creixent al flanc dret amb Aliança Catalana. I davant la pressió de les municipals haurà de decidir si actua com ha fet el PP amb Vox o com el canceller Merz a Alemanya. Les dues fórmules suposen costos, cal triar quins es volen pagar.

Tot i que el més important, una vegada acabat l’exili que mantenia en certa manera el simbolisme del 2017, serà l’obligació de navegar únicament amb la brúixola del catalanisme, o si ho prefereixen, de l’autonomisme ambiciós. Aquí és on Puigdemont ha de passar el seu examen de tornada. Decidir si vol ser amb totes les conseqüències l’Oriol Junqueras de Junts o si, al contrari, prefereix mantenir intacta la coherència amb el passat i actuar en política amb altres eines diferents de les que ofereix un partit. Això dependrà de quanta rectificació vulgui afegir a la ja practicada quan va decidir investir Pedro Sánchez. O el que és el mateix, depèn de quin sigui l’home que torni i com estiguin d’afinats els seus sentits per ensumar, sentir i tocar la realitat del 2026.