El grec Narcís, Pilota d’Or

Ja em perdonarà Gabriel Hanot, tot un personatge, creador de la Pilota d’ Or, però el que el 1956 servia per vendre exemplars de France Football i distingir un futbolista europeu s’ha convertit en l’altar de les vanitats. Un premi que aquest any 2026 se l’hauria d’emportar el grec Narcís, a qui els déus van donar la bellesa per la bellesa perquè a tots i a totes els donava carbassa.

La campanya electoral és cada vegada més penosa. D’una banda, els candidats es postulen sense vergonya (els premis no se sol·liciten ni es refusen). No importa gens que el futbol sigui un esport col·lectiu, on cap figura no seria algú en un equip mediocre. Bé tenim Mbappé i Lamine Yamal, entre d’altres, destacant els seus mèrits, cosa innecessària perquè voten periodistes de tot el món a qui el que diguin de si mateixos els candidats no els influirà pas gaire.

L’esperit del guardó no va ser mai cretinitzar els guanyadors, sinó enaltir l’excel·lència de jugadors d’equip

El pitjor de la campanya electoral és que els entrenadors, directius, veïns i cosins dels candidats se senten obligats a donar-los suport mitjançant declaracions previsibles. N’hi ha prou de sentir els companys d’equip quan els pregunten. La cosa s’agreuja quan es tracta d’un suplent o un del planter. Què han de dir! A veure qui és el guapo que expressa predilecció per l’estrella del rival. Seria una mostra imperdonable d’esportivitat o de criteri!

Ja imagino que la Pilota d’ Or multiplica els ingressos publicitaris del guanyador i potser del club. El principi del final del mite del Reial Madrid com a entitat cavallerosa –ho va ser– va arribar amb la Pilota d’ Or del 2024 en saber-se, a punt d’embarcar mitja entitat en vol a París, que el distingit seria Rodri i no Vinícius. Aquell boicot a la cerimònia no és aliè a l’evolució del futbolista i a un aparent ensuperbiment que incomoda els mateixos que ho van propiciar secundant la rebequeria.

L’esperit del guardó no va ser mai cretinitzar els guanyadors, sinó enaltir l’excel·lència de jugadors d’equip (entre els primers elegits hi figuren Stanley Matthews, Don Alfredo Di Stéfano o el barcelonista Luis Suárez, un migcampista avançat als temps). I tornem a l’esmentat creador de la Pilota d’ Or. Gabriel Hanot alternava el periodisme esportiu amb el càrrec d’ajudant del seleccionador francès en un partit històric i remot: el França- Espanya de l’any 1949 a París. La pallissa va ser total (1-5) i va consagrar l’extrem blaugrana Basora, que va marcar tres gols en un quart d’hora i es va quedar amb el sobrenom del “monstre de Colombes”, camp mític. Dos dies després, un llarg i duríssim editorial a L’Équipe cridava a refundar el futbol francès. I a demanar caps. Entre els que van caure hi havia el d’ Hanot, l’autor de l’editorial.