Només és prémer un botó

Costa de comprendre quina part d’“apagueu el mòbil” no s’entén. No és una frase especialment barroca. No exigeix resoldre cap equació ni és tampoc una descripció micènica. Són tres paraules i una d’elles, mòbil, la teniu a la mà. Només cal prémer un botó. No costa gens ni mica.

Però no hi ha manera. Clara Sanchis interrompia fa uns dies la seva interpretació d’Una habitación propia per exigir una revisió general dels telèfons mòbils. Deixava de ser Virginia Woolf, la dona que va gosar trepitjar la gespa de la universitat fictícia d’ Oxbridge, i va passar a ser una versió del seu jo més enutjat convertit en inspectora de telecomunicacions al pati de butaques.

En un terrible i extraordinari salt. Woolf parlava de la independència intel·lectual, la creació, les condi­cions materials que una consciència exigeix per pensar i va haver d’encarar-se a la incomoditat de: qui és el de l’alarma? Va saltar del monumental entramat dialèctic que sosté com ningú a la batussa veïnal més desagraïda. En una representació de Señora de rojo sobre fondo gris, José Sacristán, que també sap el que és que t’arrenquin del personatge en plena escena, es va acostar a la propietària d’un mòbil que no callava per rebre un relaxat “hola, guapo” com a resposta. Cal reconèixer-li a la dona una confiança admirable. Havia pagat per veure Sacristán i el va tenir més a prop que ningú.

Són només tres paraules: apagueu el mòbil, i una d’elles la teniu entre les mans

Com s’ha de fer? Passa aquí i a Broadway. A Lola Herrera i a Josep Maria Pou. A Charo López. A Hugh Jackman i Daniel Craig (“agafi’l, potser té una història millor que la nostra”, van instar al propietari de l’aparell empipador). I fins i tot a Kevin Spacey (a l’Old Vic londinenc va abandonar el seu Ricard II i es va retirar al camerino) i Patti LuPone, que al Lincoln Center es va emportar a bastidors un telèfon plom. Però per a confiscació la de Leo Bassi, que en una ocasió a Madrid va arrencar d’una manotada al propietari l’aparell que l’havia interromput i el va esmicolar a cops de taló sobre l’escenari.

Perquè no és només que soni. Són les notificacions. És la vibració. És aquella llum blanca que encega. És aquella mala educació generalitzada. És aquella increïble falta de respecte. És no saber tocar un botó.

Tant costa? Mode avió o deixar el mòbil a casa.