Un brindis per Marcos Ordóñez

Primer record de Marcos Ordóñez: anava a l’institut amb el meu germà i l’Arcadi Espada. Feien campana junts, m’imagino que per descobrir els salones deportivos de la zona. Ordóñez era fill d’un comissari de policia; Espada, d’un porter de finca noble, i el meu germà, d’un comunista clandestí. Aquestes coalicions eren possibles perquè Franco encara bellugava i l’ànsia de llibertat era genuïna i transversal. Ordóñez va començar a publicar llibres d’una erudició exponencial, que connectaven amb el desig, molt contagiós a l’època, d’expressar-se amb una audàcia incontinent. Era una erudició addicta a les mitologies marginals, de la copla al pop, que subvertia els monopolis de la nostàlgia.

Jo era dels que compraven i llegien aquelles novel·les en què sovint el protagonista (o el narrador), de família humil i més proper al Pijoaparte que a Teresa Serrat, naufragava per una Barcelona de famílies de casa bona. Com a lector, de seguida vaig adonar-me que no li podria seguir la voracitat omnívora–música, cinema, art, teatre, còmics, literatura–, però que el faria servir de prescriptor de capçalera, sobretot quan coincidíem en la devoció per figures com Jaime Gil de Biedma, Wim Wenders, Pepe Rubianes o Gato Pérez.

Joan de Sagarra el va adoptar com a nebot i compartien músiques i passions insòlites

Joan de Sagarra, un altre mestre, el va adoptar com a nebot i compartien músiques i passions extravagants com l’amor per Nantes. De tant en tant me’ls trobava i, amb mirada de fan, m’intimidava la seva corpulència taciturna, amb la gorra, la barba i les ulleres de sol. Sempre l’acompanyaven la Pepita i una colla d’amics paròdicament sinistres (Francisco Casavella, Jordi Costa...), amb qui compartia presentacions, partides de pòquer, borratxeres abismals i un esperit que, salvant les distàncies, connectava, en versió pre i postolímpica, amb l’esperit del Rat Pack. Llegir-lo era –i és i serà– un plaer i una font infinita de referències que, si fas l’esforç de resistir la multiplicació d’estímuls que proposa, alimenten la curiositat i la cultura. Un d’aquests fils era David Mamet, que Ordóñez ens va descobrir amb rigor i sense renunciar a deixar entreoberta la porta de les fòbies i els amors no correspostos. Alguns dels seus llibres han superat l’implacable cribratge de les mudances. Un dels més brillants, Juegos reunidos (Libros del Asteroide), inclou capítols d’un valor documental tan indispensable com la mort de Jaime Gil de Biedma o sobredosis de memòria tan suggestives com Nuestra canción . O com Alcoholes , un text en què, amb precisió notarial, Ordóñez explica que, quan sortien –o sigui: sempre–, ell i els seus amics assignaven una beguda a cada local. La cervesa, al London. La mançanilla, al Sanlúcar. El Picón, al Marsella. El pastís, al Pastís. La cassalla, al quiosc de l’Arc del Teatre. El conyac (Torres 10 o Mascaró), a l’Almirall. I al Zig-zag, alabat sia Déu.