El revulsiu de França

França, un país amb la moral ­baixa pel delicat moment polític, la crisi financera i la creixent ­sensació de declivi, necessita agafar-se al futbol per recobrar una mica d’optimisme. Per això l’inici de l’era Zidane com a tècnic de la selecció, després de l’epíleg decebedor dels últims dos Mundials, ha creat unes expectatives enormes, potser massa. La llegenda dels bleus afronta la primera hora de la veritat avui amb el partit de la Nations a Turquia (20.45 h). “Quatre anys per seduir, inventar i conquerir títols”, va resumir Le Figaro la missió que té Zizou. La seva presència al centre d’entrenament de Clairefontaine s’ha observat amb lupa, tot i que no hi ha hagut grans sorpreses. El substitut de Didier Deschamps, que hi va arribar com un messies llargament anunciat, és un home de ­poques paraules. “És més emocionant debutar com a seleccionador que no pas com a jugador. Ja són 32 anys del meu debut com a jugador. Sento una immensa emoció de poder ser aquí amb la selecció francesa”, va afirmar ahir.

La seva tècnica amb la pilota, intacta, ha impressionat els que han seguit les primeres sessions a la gespa amb els convocats. La responsabilitat es podria convertir en una càrrega excessiva. Ho ha advertit L’Équipe després de constatar que Zidane és percebut ara mateix com a més important que la mateixa selecció. “La vida de la selecció ja no s’organitza entorn del seu lloc al país o dels seus compromisos esportius, sinó entorn de l’aura del seleccionador i també de la seva manera de viure la seva celebritat”, va avisar un dels editorialistes del rotatiu. “Suggeriríem, per experiència, que això no durarà, que el principi de realitat s’imposarà, que ­caldrà jugar partits, partits que s’hauran de guanyar obligatòriament, i que els comentaris futurs es basaran en els resultats i en la manera”, va afegir l’analista, que va comparar l’impuls de Zidane amb el de la cantant quebequesa Céline Dion, que s’estarà dos mesos a París per a una marató de concerts.

Malgrat el nou càrrec, Zizou no té previst abandonar la seva base principal a Madrid

Els desafiaments de la nova etapa són clars. La Lliga de les Nacions és l’aperitiu, però les veritables ambicions se situen a l’Eurocopa del 2028 i el Mundial del 2030. Qualsevol desenllaç inferior a un títol en una d’aquestes ­últimes dues competicions es considerarà un fracàs. L’afició confia en Zidane no només per la virtuositat futbolística, demostrada com a jugador i després com a tècnic merengue, sinó també per la capacitat per gestionar els egos de les estrelles. Al Madrid ho va aconseguir amb personatges com Cristiano, Benzema i Bale. A la selecció assenyalen possibles tensions entre Mbappé i Dembélé, per exemple, en la lluita per la Pilota d’ Or.

És inevitable que la vida privada de Zidane es torni a escrutar a fons. Hi ha necessitat de redescobrir-lo. Le Parisien va dedicar un extens reportatge a l’“idil·li espanyol” del tècnic des que es va instal·lar a Madrid, el 2001, amb la seva dona, Véronique –filla d’immigrants andalusos a França–, i els quatre fills de la parella, Enzo, Luca, Théo i Elyaz. Segons el diari parisenc, malgrat el nou càrrec, Zizou no abandonarà la seva base principal a la capital d’ Espanya, on té una mansió enorme, a La Pio­vera, al barri d’ Hortaleza, una altra residència a l’embassament de San Juan i uns quants pisos a la zona exclusiva del parc del Retiro. L’home a qui França ha con­fiat recuperar la glòria futbolística nacional i que és ell mateix fill d’immigrants algerians, un detall no banal, sembla que s’ha establert de manera definitiva a ­Espanya, on també és propietari de cases a Eivissa i a ­Almeria.