Nina Lykke, escriptora: “Ser bon pare no consisteix a caure-li bé al teu fill”

Tot Europa mira amb admiració el model nòrdic.

Ho entenc, i estimo Noruega. Però des de dins es veuen les esquerdes: els diners del petroli i un Estat de benestar molt generós ens han acostumat que qualsevol problema tingui solució.

És un problema noruec o de les societats occidentals?

De les societats riques en general, encara que a Noruega el petroli l’accentua. Fa massa temps que en tenim massa i això ens ha tornat més mandrosos i menys resistents.

Problemes de rics?

Sí, en el nostre cas, quan apareix un problema recorrem a l’ Estat. Hem perdut el costum de resoldre certes coses nosaltres mateixos. Hi ha un problema d’infantilització de la societat.

On són els adults?

Hem renunciat al paper d’autoritat. Ningú no vol assumir-lo perquè ser l’autoritat és desagradable.

Per què aquesta renúncia?

Volíem fer-ho millor que els nostres pares. Donar als nostres fills tot el que crèiem que ens havia faltat. I ens vam passar de rosca.

Mai abans s’havia mimat tant els nens?

Els donem molt d’amor, atenció, recursos i llibertat, però no les responsabilitats que haurien d’acompanyar aquesta llibertat.

Veiem els nostres fills de 25 anys com criatures.

Sí, i em sembla grotesc. Als 18 poden beure, matar o morir pel seu país, però després continuem tractant-los com si no poguessin fer-se càrrec de la seva vida.

Els malcriem?

Sí, i en el sentit literal: els criem malament. I ho fem amb la millor de les intencions.

Volem ser els seus millors amics.

I això és una traïció. Ser un bon pare no consisteix a caure bé al teu fill. El problema és que volem agradar-los; hi ha vanitat a voler ser aquella mare o aquell pare enrotllat.

Pares col·legues, eternament joves.

Ens posem bòtox, parlem com adolescents, adults de 40 o 50 anys parlen com si en tinguessin 13. En aquesta obsessió per ser joves hem renunciat a ocupar el lloc de l’adult.

S’ha tornat antiquat ser adult?

Sí. Per això s’ha prolongat tant l’adolescència. Crec que ser útil és un dels regals més grans de la vida i l’estem escatimant als nostres fills.

Caràcter, una altra paraula antiquada.

Però necessària. Cal aprendre des de petit que per aconseguir coses bones cal fer coses difícils.

Què hem d’entendre els pares sobre els fills?

Els nens són com cadells, i ho dic totalment de debò: necessiten límits i regles clares. Són petits monstres meravellosos; la nostra tasca és ajudar-los a convertir-se en adults civilitzats.

“Només vull que siguis feliç” els repetim.

Una expectativa enorme. Convertir la felicitat en un objectiu és molt destructiu perquè comences a preguntar-te constantment “què necessito per ser feliç?”. Era més fàcil quan et deien: vull que siguis metge. Almenys tenies una cosa contra la qual rebel·lar-te.

Ens hem tornat massa entotsolats?

L’individu s’ha col·locat al centre i la família i la societat han quedat en segon pla. Mare, pare, germans... Tot es mira des del que aquella relació m’aporta.

Ha parlat amb pares els fills adults dels quals han trencat amb ells.

Sí, i el que em va impressionar és que molts pares no havien fer res terrible. No hi havia violència, alcoholisme ni abandonament. Hi havia desencontres, incomoditat, la sensació que “la meva mare no em veu com soc”.

Què haurien d’entendre els fills adults dels seus pares?

Que arriba un moment en què cal deixar de culpar els pares. No podem explicar tota la nostra vida a partir d’una cosa que va passar en la nostra infantesa.

Les societats avançades estan produint individus fràgils?

Vivim extraordinàriament bé i hem perdut resistència. Els nens i joves no havien rebut mai tanta atenció i tot i això vivim una epidèmia de depressió entre els joves.

Per què creu que és així?

Perquè troben molt poca resistència. Tenen massa temps per mirar-se a si mateixos. Intentem evitar-los el dolor, els aplanem el camí constantment i així no aprenen a suportar-lo quan arriba.

Què hauríem d’ensenyar-los?

Que el dolor existeix, que es pot travessar i que no cal sortir corrents quan alguna cosa fa mal. En els meus llibres em pregunto per què no som més feliços si vivim amb tanta prosperitat i abundància.

Té resposta?

Potser no estem fets per ser feliços. Estem fets per detectar perills, anticipar-nos i preocupar-nos.