De Gaulle a Hampstead

Després de l’anunci de l’armistici pel mariscal Pétain, un subsecretari d’ Estat i general de baix rang, de 49 anys i virtualment desconegut a la Gran Bretanya, va arribar el 17 de juny del 1940 a l’aeroport londinenc de Heston en un vol des de Bordeus. Era Charles de Gaulle i el primer que va fer va ser demanar una audiència amb Winston Churchill i permís per adreçar-se als seus compatriotes en una al·locució radiofònica. L’endemà, en la prova de so als estudis de la BBC, només va dir una paraula: FRANCE.

Aquest gairebé desconegut, arrogant, frugal, solemne, autòcrata, que es considerava el representi de la grandesa francesa i tenia memoritzats tots els afronts i indignitats perpetrades al llarg dels segles per la Pèrfida Albió, es va presentar a Londres amb una mà al davant i una altra al darrere per liderar la França Lliure que no acceptava la rendició a Alemanya, i va sorprendre els seus amfitrions exigint-los armes, uniformes, diners i material per dirigir la resistència, sense oferir res a canvi, perquè no ho tenia.

De Gaulle feia sortir de polleguera Churchill i li deia que Anglaterra era una hipòcrita

De Gaulle es va instal·lar primer al pis d’un amic a la Curzon Square de Mayfair, molt a prop del que avui és l’hotel Hilton i l’ambaixada de l’ Aràbia Saudita, i al cap de pocs dies a l’hotel Rubens, entre el palau de Buckingham i l’estació Victòria, on es va reunir amb la seva dona Yvonne i els seus tres fills ( Philippe, Elisabeth i Anne), que també s’havien escapat cames ajudeu-me dels nazis i havien arribat amb vaixell a Plymouth després d’una travessia espantosa. El primogènit, que va morir el 2024 als 102 anys, explicaria després que va ser una de les poques ocasions en què va veure els seus pares fent-se un petó.

La família es va instal·lar en una casa de la Birchwood Road a Chislehurst, un suburbi del sud de la capital freqüentment bombardejat pels alemanys, i va decidir que no era una opció segura. De manera que la Yvonne i els nens van ser traslladats primer a Shropshire, 300 quilòmetres al nord de Londres a prop de la frontera amb Gal·les, i després al petit poble de Little Gaddesden, al comtat de Hertfordshire, on el general els veia els caps de setmana. De dilluns a divendres dormia al prestigiós hotel Connaught.

Els dies se’ls passava organitzant la resistència i fent reunions al seu despatx del tercer pis del número 4 de Carlton Gardens, un edifici neoclàssic que avui és la seu del Grup Rothschild, i on una estàtua i una placa commemoren que va ser la seu de la França Lliure en l’exili. Dinava als cafès i restaurants francesos del Soho (amb una comunitat de compatriotes descendents dels que van fugir de la Revolució Francesa), i als clubs de gentlemen de Saint James convidat pels polítics anglesos, a qui insultava, desafiava i feia sortir de pollegueres amb les seves demandes i la seva intransigència (“quan no tens res a oferir, el compromís és impossible”, deia). Però s’havia convertit en un personatge popular, un Don Quixot gal o una versió masculina i grossota de Joana d’Arc, i la gent el saludava quan passava per Berkeley Square, amb aquell pas i aquell posat seus que feia semblar que fos la seva pròpia estàtua, camí de l’hotel Connaught.

La família es va reunir en una casa de tres pisos al barri de Hampstead, que va ser la seva llar entre setembre del 1942 i el 1944, i que després del seu pas es convertiria en el convent de monges de Santa Dorotea i una residència per a estudiants internacionals, i fa cinc anys va ser venuda per 18 milions d’euros. Els De Gaulle tenien pollastres al jardí perquè la petita Anne, que patia síndrome de Down, mengés ous.

El general es va enamorar de Hampstead, amb el seu aire de poble, un vell cementiri i petits carrerons il·luminats per fanals. Els diumenges anava a missa d’onze a l’església de Santa Maria, de forta tradició francesa, i s’asseia a primera fila amb posat distret. La casa li encantava, però no va poder gaudir-ne gaire, perquè es passava la major part del temps al centre, lluitant amb Churchill, que alhora l’admirava i el considerava insofrible, li donava suport o l’hi retirava. Quan es va queixar que el tenia “com un presoner a l’illa de Man”, li va dir: “Ets tan important que millor a la Torre de Londres”.

“Sap que ens ha donat més problemes que tota la resta d’aliats junts?”, li va preguntar després de la guerra Anthony Eden, primer ministre durant la crisi de Suez. “És que França és una gran potència”, li va respondre De Gaulle, que no tenia la humilitat com a millor virtut. Després d’un atemptat, la seva dona va exclamar: “ Mon Dieu , ens n’hem salvat per poc”. I l’heroi de la resistència va contestar sense somriure gens ni mica: “En privat no m’has de dir Déu, dient el meu general n’hi ha prou”.

Orgullós, cabut, nacionalista, no podia suportar que d’altres decidissin per França. A Londres no va demanar magnanimitat, i el seu agraïment a Anglaterra va ser limitat. Quan va intentar entrar al mercat comú, s’hi va negar i es va burlar del primer ministre Macmillan parafrasejant la cançó d’Édith Piaf: Ne pleurez pas milord (no plori, senyor). Churchill li va posar el sobrenom del “monstre de Hampstead”.