Espanya conserva la gana

La profunditat i categoria de la seva banqueta va marcar la diferència en la victòria d’ Espanya a Wembley. No és novetat. En el Mundial, Merino en dues ocasions i Ferran Torres a la final van marcar gols decisius en moments crítics. Aquest cop van ser Baena i Oyarzabal. Van ingressar en el segon temps d’un partit trepidant, magnífic per joc, oportunitats de gol i la permanent sensació d’incertesa. Lamine Yamal es va avançar i els anglesos van carregar amb tot. Van remuntar i Kane va malgastar un penal, però la selecció va reaccionar a temps. Van marcar dos suplents i Pedri va afegir el seu virtuosisme per tornar el control del matx.

No és el vell Wembley imperial de les gegantines torrasses. Ara té el disseny de Norman Foster i un arc que creua airós de tribuna a tribuna. El camp ha perdut el gust anyenc, però és la casa sagrada de la selecció anglesa. Cada partit allà té una aroma especial, i aquest no podia ser menys. S’enfrontaven el campió del món i el subcampió d’Europa. L’un arribava carregat de glòria i de frustració l’altre. La seva derrota contra l’Argentina, que va remuntar els últims cinc minuts de la Copa del Món, va despertar irades crítiques. Als anglesos els va faltar coratge i a Tuchel li van sobrar unes quantes decisions.

És la història d’ Anglaterra als Mundials. Han passat 60 anys des del títol que van aconseguir a Wembley, l’únic important de les seves vitrines. Algunes bones o excel·lents generacions es van perdre pel camí. L’actual és tan bona o millor que qualsevol altra. Bona part de l’equip anglès està integrat pels campions a les dues últimes edicions del campionat d’Europa sub 21. Han succeït a Espanya, guanyadora de quatre títols sub 21 entre el 2011 i el 2023.

Alguna cosa està funcionant bé en el futbol anglès, però no ho acaba de concretar. No trobaria un rival més bo que Espanya per recuperar l’autoestima. Hi havia una tona de prestigi en joc. No és infreqüent que els grans equips perdin una mica de gana, o tota, després de sadollar-se amb els grans títols. Espanya ve de guanyar l’Eurocopa i el Mundial. Wembley, primer partit després de la victòria a la Copa del Món, era l’escenari perfecte per treure conclusions de la digestió del seu enorme èxit.

La selecció va treure un excel·lent, al marge de la victòria. El seu principal problema va ser un que rares vegades el va molestar al Mundial: va perdre el control amb més freqüència de l’aconsellable. Bona part del problema el va generar l’endimoniada pressió anglesa. El matx es va caracteritzar per les alternatives, una intensitat sense desmai, el constant flux d’ocasions de gol i nombroses accions de suprema brillantor.

Lamine Yamal va arrabassar la pilota a Guehi i va marcar aviat. Espanya va atropellar Anglaterra els següents 25 minuts: un gol anul·lat i dues oportunitats fàcils malgastades per Ferran. Una vegada més va demostrar que és més fiable com a rematador instantani que com a golejador pensant. Concedit el pa als anglesos, Bellingham es va erigir en mariscal de camp i va portar Anglaterra a la remuntada. Feia temps que no jugava tan bé, amb tant desplegament i amb decisions tan encertades.

Espanya va flaquejar al començament de la segona part, sense perdre en cap moment les maneres. Va saber buidar l’aigua quan va tocar i desplegar tot el seu enginy després del penal que va fallar Kane. No només va aixecar el vol amb l’ingrés de Pedri, Baena i Oyarzabal, sinó que va brindar una fase memorable de futbol exquisit, coronat pels gols de Baena i Oyarzabal, titulars a la final de Nova York, suplents a Wembley. Siguin el que siguin, la seva aparició li va anar com l’anell al dit a Espanya, que va enviar un missatge clamorós: conserva tota la gana.