Wembley

El partit Anglaterra-Espanya jugat a Wembley va ser entretingut per raons diverses. D’entrada pel joc dels dos equips, que, en comptes de castigar els espectador amb una prudència especulativa, van decidir jugar a l’atac. I després perquè els culers podíem patir tant per si es lesionava un jugador del Barça de la selecció espanyola com per si es lesionava un jugador del Barça de la selecció anglesa. En un sentit més esotèric, també va ser molt comentat que Lamine Yamal no es posés l’embenat que porta quan juga amb el Barça, com si la teoria de la càbala estètica (ho diu la IA) continués reforçant-se com a superstició selectiva.

Sabem que Wembley té una aurèola mitològica. Seguint una tradició hereditària, els jugadors en parlen amb una veneració que té poc a veure amb les opinions dels usuaris, que en maleeixen els problemes d’accés i de sortida. La llegenda s’imposa i, d’ençà que Pelé va definir el vell Wembley com “la catedral, la capital i el cor del futbol”, el respecte litúrgic s’ha consolidat com una veritat que jugadors com Ronaldo Nazario, Xavi Hernández, Bobby Charlton, Michael Laudrup o Éric Cantona han mantingut. I, pels culers, Wembley sempre serà l’escenari de dos dels nostres millors records: les finals del 1992 i 2011.

Lamine Yamal és conscient que no tots els aparadors ni els moments són iguals

En el món del futbol, la construcció dels mites funciona gràcies al periodisme esportiu. Sempre que un equip juga a Wembley, inevitablement, els periodistes pregunten als entrenadors i els jugadors quina impressió els provoca sortir a la gespa d’un estadi tan històricament imponent. No m’imagino ningú responent que no li fa cap gràcia o que detesta l’ambient que s’hi crea. I sí, en canvi, que conciti la mateixa unanimitat que provoquen grans monuments del circuit turístic. Wembley té, per molta gent, una categoria semblant a la del Big Ben o del palau de Buckingham.

Segur que Lamine és conscient que no tots els aparadors ni els moments són iguals. Wembley i un mes abans que s’anunciï el nom del guanyador de la Pilota d’Or eren circumstàncies que afavorien una exhibició. En la pràctica, però, l’exhibició va ser relativa. Lamine va jugar molt bé, va marcar un gol, va participar en el joc d’atac i de defensa de l’equip, però també va fallar ocasions d’aquelles que, quan les falla Ferran Torres, ens activen la glàndula blasfemadora. De la mateixa manera que Wembley té un estatus simbòlic que el distingeix d’altres estadis, Lamine té un estatus simbòlic que el diferencia de la resta de jugadors. Que, a més a més, no participi de la modèstia i la humilitat generalitzada, que recomana no mostrar l’ambició d’obtenir honors individuals en un context de joc d’equip, ell no dissimula les seves il·lusions. Tot el que Lamine ha dit sobre les seves possibilitats de guanyar la Pilota d’Or té lògica si ens cenyim als valors actuals del negoci del futbol d’elit. Però, si altres jugadors haguessin dit el mateix, les reaccions haurien sigut ben diferents. Aquesta és la grandesa del futbol, que intenta conciliar contradiccions que, sovint amb calçador, intentem fer passar per veritats, quan en realitat són, com l’embenat de Lamine, una superstició, un fetitxe sentimental o una càbala estètica.