Osvaldo de dia, Stone de nit

Plantaré una pomera per poder pecar”.

La frase és de Pablo Daniel Osvaldo (Argentina, 1986) o de Dani Stone, perquè la vida del futbolista argentí i internacional italià que va passar un any i mig a l’Espanyol (2010-11) ha circulat per dos camins que convergeixen a la mateixa adrenalina que provoquen el futbol i la música, les seves dues passions, les que el van fer viure en una paradoxa: abocar-se a l’una i trobar a faltar l’altra. Navegar diàriament en la nostàlgia.

L’exjugador de 40 anys, que el 2024 va confessar en un vídeo que feia temps que lluitava contra una depressió que l’havia portat a les addiccions (drogues i alcohol), es recupera a l’uci d’un hospital de Buenos Aires d’una operació pulmonar d’urgència. La seva família va declarar ahir que estava “conscient i lúcid”, tot i que encara sota vigilància intensiva. Als clubs en què ha estat, com l’Espanyol, viuen pendents de la seva evolució perquè va deixar empremta en els seus companys per molt que la glòria del futbol l’allunyés d’ells.

Després de debutar a l’elit a l’ Huracán i passar per Itàlia sense pena ni glòria ( Atalanta, Lecce, Fiorentina i Bolonya en quatre anys), el gener del 2010 va arribar a un Espanyol entristit emocionalment (la mort de Jarque l’agost del 2009) i futbolísticament (el conflicte entre l’entitat i Tamudo). Osvaldo va caure de potes, va demostrar des del primer dia les virtuts com a davanter (20 gols en un any i mig) i el seu caràcter no va passar inadvertit. “Era un noi amb una personalitat forta, segur de si mateix, però alhora afectuós. Amb mi va tenir molt bon tracte i en guardo un molt bon record”, explica Baena, que confessa com la música formava part de la seva vida i convertir-se en cantant era el seu altre somni. “Sabíem que li agradava cantar, i un dia, després d’un rostit (eren famosos en l’època de Mauricio Pochettino) es va aixecar, va agafar un micròfon (que no sé d’on va sortir) i es va posar a cantar. Vam acabar tots al·lucinant. Aquest paio ho fa tot bé!”.

“Té la cuirassa d’home dur, viu a la seva manera, però és excepcional i estima els que l’aprecien”

Osvaldo va ser extravagant en aquella etapa. Per la manera de vestir, pel seus cotxes (Ferrari negre), per les seves declaracions i el seu comportament: sempre l’últim a sortir del vestidor malgrat haver de pagar multes. A joves com Álvaro Vázquez també els va marcar: “El seu tracte era excel·lent i jo em sentia protegit al seu costat”. I detalla especialment un moment que defineix Osvaldo. “Era excèntric, proper i sempre estava de bon rotllo. Recordo que gràcies a ell vaig poder veure el primer Ferrari negre de la meva vida i fins i tot el vaig provar”.

També va ser especial per a Javi Márquez, un altre producte del planter. “És una persona que aprecio i hi he mantingut el contacte. Sí, era peculiar, però amb un cor enorme. Té aquesta cuirassa d’home dur, que viu la vida a la seva manera, que sempre va fer una mica el que va considerar dins i fora del camp. Però és excepcional i té sentiments per la gent que l’aprecia”, relata. “Algunes anècdotes no es poden explicar”, apunta. Osvaldo, per exemple, fumava i demanava cigarrets a l’assistent després dels entrenaments. Un vici que sempre el va acompanyar.

Va ser traspassat el 2011 per 18 milions i la seva carrera es va elevar tot i que li va faltar regularitat (Roma, Juventus, Southampton, Inter, Boca Juniors i Porto). A Roma va viure un altre moment que el defineix amb l’exporter de l’Espanyol Cristian Álvarez. Tots dos van comprar entrades per anar a Londres a veure els Rolling Stones. El davanter va demanar que el canviessin deu minuts abans del partit per no perdre el vol, però li va tocar l’antidopatge. Hi va anar en un vol privat però va arribar tard i no va poder anar al concert. Tots dos van acabar borratxos en un bar on no paraven de tocar cançons del grup anglès.

Es va retirar el 2018 amb 32 anys. I va tornar a Barcelona per encapçalar amb els seus amics el grup de música Barrio Viejo. Osvaldo va passar a ser Dani Stone. “No saps la pressió que ha de suportar el nou de Boca. Ell ara és més feliç”, va explicar després d’un concert una de les seves amigues. “Aquesta vida és la seva”, afegeix. El seu primer disc es va titular Liberación .

La família declara que està “conscient i lúcid” després d’operar-se del pulmó, però que continua sota vigilància

“Ordre, el teu fidel amic; maleït ordre, no fa per mi. No em vulguis ordenar, el meu cap esclatarà, no em demanis que em quedi... Desordre, sí, m’agrada més”, diu una estrofa.

Un any després, el 2019, va tornar al futbol, al Banfield. Altre cop la nostàlgia de l’altra meitat de la seva passió. El 2024 va treure un altre disc. Els seus companys esperen que aquest contratemps només sigui un petit alto al camí.