L’últim llibre de Joan Miquel Oliver o quan u més u poden ser vint-i-u

“Coneixem un poc altres mons”. Com que la vida no són matemàtiques, comencem pel final, que és com Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) diu que de vegades fa la música, d’enrere cap endavant. Ho diu a la presentació, esclar, del seu últim llibre, La vida no són matemàtiques (La Magrana), 77 textos de llargada tan diversa com la temàtica, que parlen de tot i de res, de l’aforisme al relat a l’apunt reflexiu de dietari o, fins i tot, una Apologia del ‘Vostè és aquí’ que dedica a la memòria de Joan Roca, baixista d’Antònia Font.

Oliver sempre ha estat més que el compositor d’Antònia Font. No només pels seus tants discos en solitari, sinó també com a escriptor en llibre que molts vam descobrir quan el 2008 va publicar El misteri de l’amor (primer a Empúries, reeditat el 2023 per L’Altra), però que ell havia començat el 2002 amb els poemes d’ Odissea trenta mil.

Casasses i Oliver comparteixen univers i coincideixen que “el món és escenari i protagonista de l’obra”

Al nou llibre hi ha un poema, al principi, que podria ser l’excusa per demanar la presentació a Enric Casasses, que en realitat ha escrit i dit tanta poesia que en realitat ha escrit i dit i llegit tanta literatura de tota mena que tot és poesia.

A la Llibreria Calders, plena de gom a gom, Casasses comença pel principi, no del llibre sinó d’abans, de quan després de l’institut va estudiar un curs i mig de Matemàtiques a la universitat i es va plantejar si tot són números, com per Pitàgores, o si al contrari, les matemàtiques i els números són coses diferents. “Quan vaig arribar al tros del llibre que en parla, hi vaig estar d’acord”, diu Casasses, i Oliver recorda que un cop, a l’institut, una professora el va aprovar amb un 4,5 tot dient-li que, ja ho sabeu, “la vida no són matemàtiques”. Ell no va estudiar Matemàtiques però sí cinc anys de Filosofia, que és una xifra que abans volia dir la carrera sencera.

L’un i l’altre passen del llibre a la vida, de l’anècdota a la categoria i al revés, i Casasses explica com s’ha trobat identificat en moments del llibre, tant que es va adonar que fins i tot hi surt citat, de fet. Parlen de Quimi Portet, de Sisa, de Biel Majoral, d’Antoni Artigues, de Kafka, de l’argentí Macedonio Fernández i del colombià José Eustasio Rivera, de Pau Riba, de Dickens o de la primera traducció al català del Hamlet de Shakespeare, de Magí Morera, perquè “ser o no ser” pot ser “viure o no viure”.

Comparteixen un mateix univers, fins al punt que filosofen sobre la condició mateixa de com “el món és escenari i protagonista de l’obra, som espectacle i espectadors alhora”, diu Casasses, i Oliver afegeix que els ulls hi són perquè l’univers tingui un públic, una idea que és al seu llibre i en algun poema d’El nus la flor de Casasses.

Al llibre i a la presentació, Oliver parla del “disc més incomprès d’Antònia Font”, “l’últim abans de l’últim”, i li serveix per explicar també altres coses sobre la música i sobre el grup, però el llibre té una direcció que no existia quan escrivia: “No sé què cerc, no penso què faré, però canvio el format per estimular la imaginació i superar dificultats noves”. I és així, efectivament, que “coneixem un poc altres mons”.