L'erupció del Vesuvi que va destruir Pompeia l'any 79 després de Crist està ajudant els científics a datar la història de la Terra

Fa 2.000 anys, Plinio el Joven va viure l'explosió del Vesuvi en viu i en directe. Ho va fer des de la seva casa de Pompeia, en la qual vivia amb el seu oncle i pare adoptiu Plínio el Viejo, qui va morir durant el cataclisme. Les seves vivències van passar a la posteritat en una carta a l'historiador Tácito en la qual va escriure prou detalls sobre la data exacta de l'erupció volcànica.

El desastre va tenir lloc el 24 d'agost de l'any 79 després de Crist. Científics de les universitats de Berkeley i Pàdua han utilitzat aquestes dades per determinar que la datació per argó-argó és ara considerablement més precisa, la qual cosa la converteix en un dels mètodes més versàtils disponibles per datar esdeveniments.

Dates més exactes per a esdeveniments passats

Segons expliquen en un article publicat a la revista Science Advances,aquesta millora permetrà a geòlegs, paleontòlegs i arqueòlegs assignar dates més exactes a esdeveniments del passat, incloses erupcions antigues de volcans que encara amenacen a zones urbanes densament poblades com Ciutat de Mèxic, Nàpols i Yogyakarta (Indonèsia).

També ajudarà a verificar i contrastar altres mètodes de datació, com el carboni-14 en material orgànic i la datació urani-plom en roques de milers de milions d'anys d'antiguitat, procedents dels inicis de la Terra. “Si es vol reconstruir la història eruptiva d'un volcà en temps relativament recents, la precisió i l'exactitud són fonamentals”, explica el director de l'estudi, Paul Renne.

“L'estudi demostra que és possible assolir aquell nivell de precisió i exactitud, tan útil, fins i tot en l'àmbit històric”, afegeix Renne, que és director del Berkeley Geochronology Center. El mètode per argó-argó recalibrat va situar l'erupció del Vesuvi fa 1.938 ±13 anys respecte a quan es van analitzar els minerals (el 2025).

El sistema es va aplicar a vuit mostres de sanidina, un mineral volcànic ric en potassi. L'edat real dels minerals volcànics era de 1.946 anys, segons l'anàlisi dels escrits de Plinio el Joven. “Això ens permet inferir amb més precisió la causalitat entre esdeveniments del registre geològic”, afirma Renne en un comunicat.

Fa una dècada, l'investigador de Berkeley va utilitzar aquesta datació per establir dates precises d'un impacte de meteorit, d'erupcions volcàniques a l'Índia i de l'extinció dels dinosaures. Esdeveniments que van ocórrer en un interval de poques desenes de milers d'anys, fa 66 milions d'anys.

Les noves i més precises dates obtingudes amb aquest mètode van reforçar la hipòtesi que l'impacte va desencadenar una intensificació del vulcanisme, provocant un doble cop que va conduir a l'extinció de tots els dinosaures no aviaris.

Gràcies a una anàlisi exhaustiva dels registres històrics de l'erupció del Vesuvi, l'equip també va poder validar —amb un marge de tot just dos mesos— la data de l'erupció atribuïda a Plinio el Joven: el 24 d'agost. Això va permetre a l'equip mesurar amb més exactitud el període de semidesintegració del potassi-40 en argó-40, procés que constitueix la base de la datació argó-argó.

Paul Renne i el seu equip ja havien analitzat prèviament sanidina procedent de pedra tosca expulsada durant l'erupció de l'any 79 d.C. per calibrar aquesta tècnica de datació. Basant-se en aquella anàlisi del 1997, van predir que podrien millorar els resultats i reduir el marge d'error a menys de l'un per cent.

Mostres de pedra tosca de millor qualitat

Ara, el grup d'experts ha aconseguit aquell objectiu que s'havia marcat gràcies a mostres de pómez de millor qualitat, un espectròmetre de masses perfeccionat i tècniques actualitzades d'irradiació neutrónica.

La datació argó-argó es basa en la desintegració natural del potassi-40 present a les roques volcàniques per convertir-se en argó-40, un element que normalment no es troba en els minerals abans de l'erupció. Els científics irradien les roques amb neutrons per transformar un isòtop no radioactiu del potassi —el potassi-39— en argó-39, i posteriorment comparen les quantitats relatives dels dos isòtops d'argó.

Com més gran és la proporció d'argó-40 davant l'argó-39, més antiga és la mostra. El 1998, el coautor Andrea Marzoli, de la Universitat de Pàdua, va obtenir noves mostres de pedra tosca més riques en potassi procedents d'Oplontis (o Vila Popea), una altra localitat romana a prop de Pompeia sepultada per les cendres.

A diferència de les mostres anteriors, aquestes noves provenien de la fase inicial de l'erupció del Vesuvi. Les cambres magmàtiques situades sota estratovolcanes com el del sud d'Itàlia tendeixen a estratificar-se: el ferro i el magnesi es concentren en la part inferior de la cambra, mentre que els elements solubles, com el potassi, estan en la part superior.

En conseqüència, el magma ric en potassi és el primer en sortir i acaba dipositant-se en la base dels estrats de cendra i pedra tosca. Les mostres de Marzoli procedien precisament d'aquests dipòsits basals. Aquelles mostres van quedar arxivades i no es van analitzar mai.

Fa uns anys, tot i això, un grup d'investigadors va proposar de recuperar les mostres de Marzoli, que dataven de feia 30 anys, i intentar millorar els resultats obtinguts el 1997. Els resultats obtinguts mancaven de la precisió necessària, un fet que s'ha resolt ara.

Una erupció a la tardor del 79 d.C.?

Alguns historiadors afirmen que l'erupció va ocórrer més avançat la tardor de l'any 79 d.C., basant-se en una moneda trobada a Pompeia que, segons afirmen, només va poder haver estat encunyada al setembre. Però els arqueòlegs van comparar l'esmentada peça romana amb altres de l'època i va concloure que probablement s'havia fabricat abans d'aquell mes.

Renne conclou que una datació argó-argó més exacta i precisa resultarà invaluable per calibrar les dates per radiocarboni, el mètode predominant per assignar l'època a materials —com la fusta— de menys de 55.000 anys d'antiguitat.