Diagnòstics i tractaments

Tractar el problema de l’habitatge des de la incontinència populista no resoldrà l’abisme entre la demanda de pisos (de lloguer i compra) i una oferta amb massa forats negres especulatius. Una oferta que és fàcil criminalitzar amb tòpics d’expropiació bolivariana, més còmodes en l’antropofàgia entre progressistes que en el combat contra, per exemple, la conversió d’Espanya en paradís immobiliari narcotraficant. La radicalitat i la indignació imposen un discurs en què sembla que el dret a l’habitatge només es pugui defensar anul·lant el dret a la propietat privada.

A rebuf d’aquesta inèrcia, Carlos Herrera (Cope) compara l’acampada de la Puerta del Sol, que vol pressionar el Govern perquè avui aprovi el decret-pedaç Maricarmen, amb les acampades de Ceuta. Herrera diu que els rastaflauta han tornat i és delirant que Yolanda Díaz cridi a manifestar-se contra el Govern al qual pertany. El pànic in extremis del Govern confirma que durant anys l’habitatge –i l’educació– han seguit criteris més propers a la incompetència que no pas a l’eficàcia i la justícia.

La contradicció de Rufián: admet el fracàs de l’esquerra però hi ha contribuït

D’aquest fracàs en va parlar Salvados (La Sexta), amb un experiment: entrevistar Gabriel Rufián darrere d’un mirall que, com en una roda de reconeixement, li permetia veure i escoltar les reflexions de cinc votants d’esquerra decebuts i indignats, però simpatitzants de l’estil Rufián. És el típic experiment que la dreta no farà mai perquè no necessita recrear-se en la puresa d’uns valors que li reforcin el narcisisme. Va quedar clar que Rufián ha abandonat moltes frivolitats i trampes de concursants de reality . Això l’ha reforçat com a analista d’una realitat alarmant a la qual, igual que Yolanda Díaz, també ha contribuït.

Dels ciutadans reunits, la més dura va ser la Bea, que va desplegar el repertori radical d’indignacions que expliquen l’acampada de Madrid, però que situen les solucions en un territori d’ucronies i confrontació directa amb el sistema. Amb més múscul mediàtic que polític, Rufián va insistir en els seus diagnòstics més recents: que el sentiment és més fort que la veritat, que el que és evident sovint no és assumible, que l’esquerra ha d’inspirar i no avergonyir, que farà més feina a TikTok que a les biblioteques i que el futur serà terrible perquè a la dreta i a l’extrema dreta hi ha “ gente muy chunga”. Jo, que sempre he votat partits d’esquerra (menys l’any 1989, en què, per un trasbals psicotròpic, vaig votar Ruiz-Mateos) i que conec les grandeses i misèries d’aquesta tribu, estic en condicions d’afirmar que a l’esquerra i a l’extrema esquerra també hi ha “ gente muy chunga”. Pel que fa a la facilitat per fer diagnòstics, subscric el que, parlant del desastre educatiu, va dir Antoni Gelonch a El suplement (Catalunya Ràdio): “No necessitem més diagnòstics. Necessitem més tractaments”.