Barcelona només explota el 2,5% del potencial per generar energia solar

Si teniu ocasió, pugeu a un punt elevat de la ciutat des d’on es puguin distingir amb claredat els terrats dels edificis. Us adonareu que gairebé no hi ha plaques solars. També veureu, però aquest tema l’abordarem un altre dia, que encara hi sobreviuen moltes antenes parabòliques que fa anys que estan en desús. Barcelona només aprofita el 2,5% de la capacitat per ­absorbir els rajos del sol i, per tant, continua depenent en gran part de l’energia d’origen fòssil, amb tot el que això implica de preus volàtils i infraestructura. Si les cobertes s’espremessin al màxim, podrien cobrir el 61,3% del consum elèctric de les llars.

Les dades apareixen en un informe recent elaborat per l’ Institut de Recerca Urbana de Barcelona i l’ Observatori de Coòpolis. I no només evidencia fins a quin punt hi ha marge de millora en la generació d’energia, sinó que també permet comprovar que en una cosa tan immaterial com els gigawatts hora també hi ha desigualtats significatives entre barris. Les instal·lacions d’autoconsum es concentren sobretot en cases unifamiliars, cosa que situa els carrers de Vallvidrera al capdavant, amb molta diferència. A l’altre extrem hi ha cinc veïnats sense cap placa particular: Ciutat Meridiana, el Turó de la Peira, la Guineueta, la Vall d’Hebron i la Verneda i la Pau.

Abans d’entrar als detalls, i per si algú té la temptació de pensar que els països veïns ens donen mil voltes, paga la pena repassar les conclusions d’un informe publicat a Nature a començaments d’any i impulsat per la Comissió Europea. Defensava que el 2050 –ara ja no s’estila posar com a límit el 2030–, si les coses es fan bé, els països de la Unió Europea podrien crear el 40% de l’energia que necessiten amb panells solars, i assegurava que només el 10% de les teulades tenen instal·lat l’equipament per a això. El mateix estudi situa Espanya, per raons òbvies, com un dels estats amb més potencial de creixement.

Però tornem a la situació de Barcelona, una ciutat que, explica l’informe, “depèn gairebé completament de fonts que arriben de fora i que continuen sent majoritàriament fòssils”. La ciutat va consumir el 2022 14.413 GWh d’energia final. L’electricitat va representar el 44,6% i la resta eren combustibles fòssils, sobretot gas natural (el 32,4%, procedent, bàsicament, d’ Algèria i els Estats Units), i carburants per a l’automoció derivats del petroli (22,1%), amb una part ínfima de gasos liquats del petroli (per ­sota de l’1%). Tot això genera, diu el text, un problema d’autonomia: “Una part molt grandel seu metabolisme energètic depèn de cadenes de submi-nistrament llunyanes sobreles quals la ciutat no té capcontrol”.

El percentatge que correspon a l’electricitat, el 44,6%,no té un origen precisament verd, ja que neix del maridatge de l’energia nuclear i la gene-ració fòssil, amb una producció renovable que amb prou feines arriba al 7% del total consu-mit a la capital de Catalunya.Davant aquesta postal d’absoluta dependència s’obrendos escenaris: continuar igualo espavilar-se.

El desplegament actual de plaques agreuja la desigualtat, amb zero instal·lacions a Ciutat Meridiana i Torre Baró

Al segon és on té un paper important l’ skyline de Barcelona, que els últims temps, en absència de l’aposta per les plaques, s’ha omplert d’aparells d’aire condicionat. Tampoc no és que la legislació ajudés a impulsar instal·lacions solars. N’hi ha prou recordant el conegut com a impost al sol, un conjunt de càrrecs i peatges perpetrats pel govern de Mariano Rajoy el 2015 i derogat el 2018.

Amb tot, exposa l’informe, “Barcelona disposa d’un actiu poc explotat: les cobertes”. Prop del 60% dels terrats dels edificis –en total són uns 71.000, comptant immobles residencials i industrials i equipaments públics– es podrien cobrir de plaques. Ara mateix les que funcionen generen l’1,5% del consum elèctric de les llars. Si es posa en relació amb el potencial dels terrats, la conclusió és que només s’ha desplegat prop del 2,5% de la capacitat total.

Això són menys de dues instal·lacions per cada mil habitants, molt per sota de la mitjana catalana, que se situa en 17 per cada miler de ciutadans. Hi té molt a veure, esgrimeixen els autors de l’estudi, la morfologia urbanística, producte de “decisions econòmiques i polítiques sobre qui hi havia de viure i en quines condicions”.

Es refereix als “polígons d’habitatges que van créixer a la perifèria als anys seixanta i setanta, aixecats per allotjar el màxim de població amb el sòl mínim, amuntegant molts pisos en poca superfície de coberta”. Aquesta manera de construir barris nous –“barata i densa”, descriu el text– afecta de manera directa la capacitat de generar energia. Posa com a exemple Ciutat Meridiana, on omplir de plaques totes les teulades no serviria pràcticament de res. El disseny de la ciutat, per tant, ofereix un punt de partida molt diferent pel que fa a l’oportunitat d’omplir teulades de plaques.

N’hi ha prou fixant-se en la foto actual de l’autoconsum, concentrat en els barris més adinerats de Barcelona. Veïnats amb renda elevada, una baixa densitat urbana i una forta presència d’habitatges unifamiliars golegen zones heterogènies de Nou Barris i Ciutat Vella. Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes, per raons òbvies, és el barri amb més generació d’energia, amb 28 instal·lacions per cada mil habitants. La conclusió es fa tota sola: les plaques solars tenen més difícil fer-se un lloc als barris on són més necessàries, en un context de canvi climàtic, diu l’estudi, amb “estius cada vegada més calorosos”.

La ciutat té dues instal·lacions per cada mil habitants i la mitjana catalana és vuit vegades superior

Un altre símptoma de tot el que queda per fer és en la xifra de comunitats energètiques establertes a Barcelona. Són agrupacions de ciutadania, pimes o ens locals que participen de manera activa i organitzada en la transició energètica a través de la creació de projectes energètics renovables i de proximitat. Segons l’informe, per tant, a la ciutat només n’hi ha quatre, als barris del Poblenou, la Bordeta, el Guinardó i elBon Pastor. La complexitatburocràtica i la forta dependència del voluntariat, a més de com és de complex accedir a les cobertes, fan enrere moltes temptatives.

Si tot anés bé, si col·locar plaques fos peix al cove, si el potencial de la capital catalana s’espremés al màxim, s’arribaria al 61,3% de consum domèstic alimentat amb plaques, cosa que suposaria el 18,6% del total de consum de Barcelona. Mentre això no arriba, les bonificacions de l’IBI per laminar terrats van a parar a les cases unifamiliars, on la renda familiar és un 26% superior a la dels pisos. El sol no fa distincions. Fins que toca terra.