El segle d’or espanyol

Espanya va acabar furiosa de tants anys sense títols. D’anar com a favorita als tornejos i tornar decebuda. Tot solia acabar a la infranquejable barrera de quarts, la que separava les bones seleccions de les campiones. L’afició repetia resignada allò de “ juguem com mai i perdem com sempre”. L’ error de Cardeñosa, el penal d’ Eloy, la cantada d’ Arconada, el cop de colze de Tassotti, l’arbitratge d’ Al-Gandur... Tot eren laments. L’esquiva glòria era per culpa, en molts casos, de la mala sort i també dels àrbitres. Però tot va començar a canviar quan la grapa i la testosterona, conceptualitzada com la fúria espanyola, van començar a ser substituïdes per arguments futbolístics que, torneig rere torneig, han convertit la roja en la selecció més premiada i dominant del segle XXI, tant masculina com femenina.

El camí va començar a Nigèria, el 1999. Espanya va virar el seu rumb derrotista conquerint el primer Mundial, de categoria sub 20, amb un equip on despuntava Xavi Hernández. A diferència del passat, en aquella cita la moneda va sortir de cara a quarts, on un jove Iker Casillas, que va ser suplent al campionat, va segellar un agònic pas en la tanda de penals contra Ghana amb dues aturades.

Ja en la maduresa, el porter del Reial Madrid i el migcampista del Barça van ser baluards de la gran època que havien de venir, tot i que l’artífex del canvi té un nom propi: Luis Aragonés. “Quants títols hem guanyat amb Raúl?”, li va preguntar, de manera retòrica, el llavors seleccionador a un aficionat en ple debat mediàtic sobre l’absència en la convocatòria de la icona del Reial Madrid. El temps li va donar la raó. Aquella decisió va ser poc abans de l’Eurocopa del 2008.

 La roja ja havia donat senyals d’un canvi al Mundial del 2006, amb un gran joc col·lectiu sense la necessitat que ningú en particular empenyés el carro, com solia fer Raúl, i al Prater de Viena, amb aquell gol de Fernando Torres a Alemanya a la final (2008), va canviar la història. Vicente del Bosque va seguir el llegat d’un equip que ja funcionava com una màquina greixada basada en l’estil de possessió i posició del Barça. No va ser casual que a Johannesburg, l’11 de juliol del 2010, set blaugrana iniciessin la final contra Holanda i el del planter barcelonista Andrés Iniesta marqués el gol que va donar la primera estrella. Aquella generació va assolir el clímax guanyant l’Eurocopa del 2012 i va viure un ocàs estrepitós al Mundial 2014.

La selecció masculina va passar de la improductiva ‘fúria’ a guanyar dos Mundials i tres Eurocopes

Espanya va trigar a trobar-se a si mateixa dos Mundials més. Fins que Luis de la Fuente, també amb poc crèdit mediàtic com Luis Aragonés, va tornar amb la roja al camí dels títols reforçant la idea del col·lectiu. La Nations League 2023, l’Eurocopa 2024 i el Mundial 2026 tenen el segell del de La Rioja, que ja havia triomfat en categories inferiors dirigint les seleccions campiones dels Europeus sub 19 del 2015 i sub 21 del 2019. De fet, gran part de l’èxit del futbol espanyol se cimenta en la formació, amb una Espanya propietària del continent en aquest segle: suma 17 títols entre la sub 17, sub 19 i sub 21. Un palmarès formatiu brutal des del 2000 a què cal afegir l’or olímpic a París 2024.

Espanya, altre cop amb el Barça com a motor, també ha aprofitat l’auge del futbol femení per convertir-se en el referent mundial. Després dels temps foscos del seleccionador Ignacio Quereda i malgrat el convuls final de Luis Rubiales com a president de la RFEF, la roja continua sumant trofeus. El Mundial sub 20 conquerit diumenge a Lodz eleva a 16 els títols de les espanyoles els últims deu anys. Una hegemonia edificada amb un futbol ofensiu admirat a tot el planeta. Aquesta dècada prodigiosa va començar el 2017, quan la rojita va aixecar el segon Europeu sub 19 amb unes joves Aitana Bonmatí i Patri Guijarro. És la categoria en què més vegades ha estat premiada la selecció, campiona les últimes cinc edicions.

El 2018 va arribar el primer Mundial femení d’ Espanya. Va ser la sub 17 dirigida per Toña Is amb un equip en què van brillar Claudia Pina ( Pilota d’ Or) i Cata Coll ( Guant d’ Or). Aquella plantilla per a la història també va aixecar l’ Europeu el mateix any, amb jugadores que avui són estrelles com Salma Paralluelo.

Però va ser el 2022 quan les categories inferiors es van consagrar. El futbol femení espanyol va elevar la seva història emportant-se tres dels quatre grans tornejos. Espanya va ser campiona del Món sub 17 i sub 20 el mateix any, a més de campiona d’Europa sub 19. Vicky López, Lucía Corrales o Salma Paralluelo són algunes de les futbolistes que van formar part d’aquella gesta.

El Mundial sub 20 suposa el títol número 16 del combinat femení dels últims 10 anys

L’estiu següent, després d’anys de treballar bé el planter, Espanya va recollir-ne els fruits proclamant-se campiona del món absoluta a Sydney. La primera estrella completava el triplet de títols mundials juntament amb el de la sub 17 i la sub 20. Una gesta a l’abast de molt pocs que podria repetir-se aviat. Espanya disputarà entre l’octubre i el novembre el Mundial sub 17 com a favorita. La selecció femenina lidera el rànquing mundial de la FIFA, igual que la seva homòloga masculina. Amb permís de Cervantes, Calderón de la Barca, Quevedo i companyia, és el segle d’or (del futbol) espanyol.