Peter Pan

 Tots els nens, excepte un, creixen 

 ‘ Peter Pan’, J.M. Barrie 

Dimecres, en vigílies del Portugal- Gal·les que van acabar guanyant els portuguesos (1-0), Cristiano Ronaldo (41) va comparèixer davant la premsa i li van preguntar:

– Se’l veu relaxat. Està gaudint del moment més que en altres moments?

I l’home va somriure.

Va dir:

– Entenc que hi hagi crítiques a la meva presència en aquesta selecció, i entenc que he de respectar aquestes crítiques, ja que així és aquest joc. Però sé qui soc, sé per què soc aquí, per què tinc èxit i per què els nens estimen en Cristiano. Així que continuaré aquí, fent-los feliços a tots fins que em retiri... d’aquí deu anys.

I rialles al galliner.

I l’endemà, l’astre portuguès apareixia a l’onze titular de Jorge Jesus.

I va estar sobre la gespa, però va aportar més aviat poc, tan poc que uns dies més tard, en la visita de Portugal als noruecs (1-2), ja no va aparèixer en escena: es va quedar a la banqueta, amb posat sorrut, donant a entendre que la situació ja no li agrada tant.

En el futbol actual, de bloc i de sistemes de pressió, Cristiano només pensa a arribar als mil gols

I és que el seu futbol s’esllangueix.

Però no la seva ànima.

(...)

Cristiano Ronaldo ja és el Peter Pan del futbol, el 9 que ha perdut la velocitat, l’estabilitat, el punch i l’olfacte, però que no es rendeix. Passen els anys i continua, tretze són tretze, buscant els mil gols oficials (en té 979; és el líder mundial, en aquesta llista sí que supera Messi, que és el segon amb 931) mentre condiciona l’atmosfera de la seva selecció, aquesta Portugal que vol renovar-se a fons però que no ho aconsegueix, ja que l’astre que s’apaga no li deixa fer-ho, no cedeix el pas.

Amb tots aquests elements juga Cristiano Ronaldo, celebrity mundial, l’ instagramer més seguit del món (679 milions). A les seves xarxes, se’ns mostra treballant al gimnàs, esculpint els abdominals i els quàdriceps, cuidant-se la pell, menjant bé i hidratant-se millor... Es posa com a exemple, continua reivindicant-se com el millor futbolista del món, fins i tot ara que milita a l’ Al-Nasser saudita (on cobra 208,4 milions d’euros anuals), i celebra els seus gols contra l’ Uzbekistan com si s’acabés el món, i als madurets ens reconforta, ingenus com som, ja que ens fa creure que sí que es pot.

Però en realitat ens enganya.

Quan es competeix a segons quins nivells, ja no es pot.

Cristiano Ronaldo no assumeix que ja forma part d’un gloriós passat recent , un passat galàctic que es nodria d’individualitats en detriment del col·lectiu i que se n’ha anat per no tornar (ara per ara).

En el futbol contemporani, futbol de bloc, de sistemes de pressió després de la pèrdua de la pilota, de maniobres estratègiques que recluten quatre o cinc jugadors, de vertigen i físic, Cristiano Ronaldo ja no hi encaixa, encara que ell no vulgui veure-ho: continua interpretant que l’envegen perquè “soc ric, guapo i un gran jugador”, es posa la bena als ulls i s’entossudeix a mantenir-se sobre la gespa perquè així és com gaudeix de la vida, quan el futbol, com a escenari de competició, ja no va per aquí.

Es tracta de guanyar.

“Sé qui soc, sé per què soc aquí, i continuaré aquí fins que em retiri... que serà d’aquí deu anys”

I allà, aquest Cristiano no ar­riba.