“Walt Disney els fa venir urticària”

Un halo de misteri, certa por i curiositat sobrevola un dels enigmes sense resoldre en les dues últimes dècades que es va repetir aquest diumenge a Łódź ( Polònia). La selecció espanyola sub 20 va alçar el títol mundial femení als penals contra Corea del Nord, un país del qual no se sap pràcticament res però que ha aconseguit disputar nou finals de categories des del 2006 i aixecar set títols.

Les futbolistes viuen en una autèntica distopia, perquè el país és una habitació amb un forrellat sense clau que evita el contacte amb l’exterior. I l’única oportunitat per, almenys, mirar pel forat del pany sorgeix en campionats així.

“Tenien tres entrenaments al dia, el primer a les sis del matí. No ens van deixar veure-les”, explica una de les periodistes que va cobrir el torneig des de les semifinals. “Érem al mateix hotel, però amb prou feines coincidíem. Només van tenir relació amb la guia”, apunten des de la Reial Federació Espanyola de Futbol.

Marcet: “Vaig veure milers de persones plantant gespa fent forats amb un bolígraf: segle XVI”

“A les rodes de premsa hi anaven l’entrenadora i una jugadora, però totes les respostes eren frases com ‘ho fem pel país’ o ‘som la República Popular Democràtica de Corea’. De fet, es van enfadar quan els titllaven de Corea del Nord”, afegeix.

“Va venir la capitana a fer-se la foto amb el trofeu. En l’hora i mitja que va durar l’acte no va parlar. Hi va anar amb una persona de premsa i una altra”, introdueix. Per descobrir qui pot ser aquesta altra persona i què fa l’equip fora de les seves fronteres l’home ideal és Juan Ignacio Marcet.

Encara recorda, fa una mica més d’una dècada, el viatge a Pyongyang. Va agafar l’únic avió que surt al dia de Pequín, un Túpolev rus on només va gent selecta que pot entrar al país, a qui es dona la benvinguda amb el diari local amb imatges del líder ( Kim Jong-un) a cada pàgina. “Un dels entrenadors va doblegar el diari i li van començar a cridar que no es pot fer això amb la cara del líder”.

A Polònia a les 6 h ja s’entrenaven, evitaven el contacte amb altres països i estaven controlades

El motiu del viatge, que dona per a una entrevista a doble pàgina (“Quan hi arribes sembla que vagis al segle XVI: vaig veure milers de persones en fila plantant gespa. Cada un feia un forat amb un bolígraf i hi anava posant l’herba”), era seleccionar els jugadors cadets que s’allotjaven en l’acadèmia internacional per fer un Erasmus d’un any a les instal·lacions d’Horta de la Fundació Marcet. “Ens van escollir perquè no érem un club ni una marca, sinó una escola”, resumeix. Aquella va ser “la primera i única vegada (no es coneixen més experiments) que els van encarregar l’educació fora del país amb els riscos que hi ha”.

Marcet va poder conviure un any amb els 18 nois. Van arribar acompanyats per un matrimoni (“Era un home i una dona que els controlaven. Sempre envien dues persones perquè es vigilin l’un a l’altre”), sense entrenadors (a la Federació Catalana de Fútbol tenen constància d’una visita institucional però mai de tècnics) i amb les regles molt marcades. “Anaven a escola, van aprendre espanyol, tenien fins i tot un ordinador i podien mirar TV3; el que estava prohibit era tot el que tenia a veure amb els Estats Units”, relata. “Van estar en una escola catòlica; a ells no els importava parlar de Déu, però no es podia parlar de Walt Disney, els feia venir urticària. Va passar una vegada en un exercici de classe que se’n va parlar. Conèixer l’espiritualitat d’un país no era cap problema, però res de coses americanes”, va sentenciar.

“Em puc imaginar –prossegueix– com han viscut aquestes noies a Polònia. Cap no va sortir de la norma, ni hi pensen. Han estat estructurades així des de petites i, com que no hi ha influència exterior, s’ho creuen tot. Deuen tenir prohibida la televisió i als staffs hi ha controladors... Que la llauna no s’obri. Si veuen, dubten, i les seves conviccions entrarien en crisi”, afegeix, amb l’experiència de la relació que va oferir, fins i tot, un èxit històric: aquella generació masculina va guanyar el Campionat Asiàtic sub 16 contra Corea del Sud, i Choe Yong-sok, un d’aquells nens, va acabar a la Fiorentina. “Quan arribes a Pyong­yang has de fer una ofrena floral als tres històrics líders. Les seves estàtues són enormes. Em van dir, però esclar, no ho sé, que estaven tan contents havent guanyat aquell torneig que en aquella avinguda n’hi posarien una de meva (n’hi ha més), òbviament més petita”, explica amb intriga Marcet.

“Els esportistes tenen família, si fan una cosa que no toca ells en poden pagar les conseqüències”

Al Comitè Olímpic Internacional (COI) coneixen millor que ningú el país. Una de les seves fonts, que fa dècades que els tracta, complementa les impressions de Marcet. “Per mi, és com ho feien els països soviètics. Corea del Nord no demana mai res, no es relaciona, no podem ni ajudar-los amb subvencions perquè no es poden fer transferències. Només van demanar més protecció als Jocs d’ hivern del 2018 a Corea del Sud per raons òbvies. Però ells compten amb els seus sistemes de control”, introdueix. “A les delegacions hi ha una disciplina estricta. Hi ha persones acreditades que no són tècnics o delegats, sinó policies o controladors”.

I afegeix: “Si permeten de tant en tant sortir del país per fer un servei (com va passar amb els cadets a la Marcet) és perquè ho han estudiat molt. Tots els que són fora continuen estant controlats. A Ginebra, Corea del Nord hi té una delegació important amb llibertat per viatjar per Europa. I els esportistes tenen família al país, i saben que si fan alguna cosa o deserten ells en podrien pagar les conseqüències”, respon. “El ministre d’ Esports que va venir a veure’ns a Barcelona ja no el vam veure a Pyongyang. Van dir que s’havia jubilat”, afegeix Marcet.

El fundador de l’escola de futbol explica que en aquella visita li van explicar que “ells van detectar fa temps una oportunitat en el futbol femení. Des de petites s’entrenen juntes, amb sistemes disciplinats, militars, amb ordre tàctic i molt físic. I això funciona a determinades edats. En aquells mesos a Marcet els vam ajudar a ser creatius, ells eren jugadors submisos que seguien un entrenador GPS”, afegeix.

Corea del Nord va detectar que al futbol femení podia tenir èxit amb el seu sistema d’entrenament

“Les seves infraestructures són de primer nivell, però s’entrenen com en els anys soviètics i els limita l’aïllacionisme”, afegeix la font lligada al COI.

L’alemanya Brigitte Weich va fer dos documentals sobre l’equip femení en què se centrava en quatre personatges i quedava demostrat aquell servei al país (“per a ells no existeix la individualitat”, diu Marcet), però també va deixar un matís de la crítica: “No sabem si són sinceres o diuen el que s’espera que diguin”.