Val més veure-ho i no que t’ho expliquin

Diuen que una imatge val més que mil paraules, i també diuen que aquesta frase té diferents orígens. La brama popular l’atribueix a un proverbi xinès o directament a Confuci, evidentment amb variacions, parlant més de veure les coses que no que te les expliquin, la qual cosa remet a sant Tomàs, quan a l’Evangeli de sant Joan li diuen que Jesús ha ressuscitat i ell no ho creurà fins que no el tindrà davant dels ulls.

Aquest pensament, doncs, és força antic, però quan realment es va popularitzar va ser als primers decennis del segle XX als Estats Units, amb la consolidació del periodisme i l’esclat de la publicitat. No entraré a fixar-ne la paternitat, tasca àrdua, però va ser aleshores quan aquesta idea va prendre força. Cal pensar que era el moment incipient que la fotografia apareixia als diaris i als anuncis, i això va fer encara més popular la frase en totes les variants: “Una mirada val més que mil paraules”, “Veure-ho per creure-ho”, “Val més veure-ho i no que t’ho expliquin”, etcètera. L’atribució a Confuci sembla que va ser un estratagema d’un d’aquests pioners de la publicitat, que ho va fer córrer per donar més pes a la frase.

Un pioner de la publicitat va atribuir la frase a Confuci per donar-li més pes

Si no parlem de paraules dites, sinó de paraules escrites, la cosa canvia força. No és fins a la segona meitat del segle XX que l’alfabetització avança, amb diferències notables segons les regions de la Terra. Per tant, abans la imatge servia­ per dir coses.

Durant molts de segles i de guerres des de l’edat moderna fins a la contemporània, la singularitat orogràfica de Puigcerdà va fer que la capital de la Cerdanya passés sovint de sobirania espanyola a sobirania francesa i viceversa. Per fer saber a la ciutadania que hi havia hagut un canvi de jurisdicció, les autoritats feien ­treure pels carrers un retrat del rei corresponent. Amb una imatge, tothom en quedava assabentat­.

Molt més actuals són, segons expliquen, els vestits de color pastel a joc amb el barret amb què es presentava en públic la reina Elisabet II d’Anglaterra, amb l’objectiu que, enmig de la multitud, ben de lluny la gent pogués identificar amb rapidesa la seva figura.

Que d’entre les primeres escriptures hi hagi ideogrames i jeroglífics no és pas casual; són fruit de l’intent de sintetitzar les paraules en imatges. Com el cas dels escuts parlants. El nom de Canet de Mar, per exemple, fa referència a un lloc de canyes i, en canvi, a l’escut hi ha uns gossos. I Llançà prové d’un antropònim romà i, en canvi, a l’escut hi ha tres llances. Però això no és cap error, era un recurs perquè qui ho veiés, interpretant aquesta mena de jeroglífic, entengués que, si hi havia cans, era l’escut de Canet, i si eren llances, era el de Llançà. Escuts parlants.