La dona i els senyals de fum

Un conegut es va asseure a l’avió d’una companyia de bandera el nom de la qual ja endevinen i es va trobar un missatge manuscrit en un tovalló, dipositat sobre el seient­. “Senyor Recolons. Tan freqüent en els nostres vols, que ja és part del nostre equip. Gràcies per escollir-nos! Que tingui un bon vol”.

El problema, sí, el problema, és que l’autora anònima va dibuixar dos ullets negres, amb pestanyes, i una ganyota polivalent.

Quin detall de la tripulació! I quin dilema per al complimentat!

Com que era present la seva dona, no el vaig poder sotmetre a un interrogatori d’aquells en què qualsevol home canta el brindis de La Tra­viata –et va donar el telèfon?, era atractiva?– perquè, sent cavaller i molt volat, ja vaig suposar que va inquirir sobre l’autora –potser un vers lliure perquè de viat­gers freqüents ho som tots i cap va rebent felicitacions– per agrair el detall.

Jo sé el que hauria fet al seu lloc: fer-me il·lusions. Els homes preconstitucionals així que veiem una fumarada ens sorgeix vocació de membre del cos de bombers, sense pensar que potser el fum ve d’un marit comanxe que avisa la seva dona que està a quatre llegües i arriba amb gana.

Un conegut va rebre un missatge al seient de l’avió: cortesia o insinuació?

Desxifrar els senyals de fum avui dia té les seves complicacions perquè abunden els equívocs, com ara les abraçades en què es freguen l’esquenes quan s’acaben de conèixer, l’ambigüitat de certes emoticones i frases no explícites. Per això­ molts preconstitucionals es llancen a la piscina sense saber si hi ha aigua però sempre en planxa.

Els joves, em fa l’efecte, driblen els equívocs, propis de la meva generació, educada en les qualitats del picapedrer, gent tenaç i acostumada que la muntanya no baixi al picapedrer. Uns churchillians, vaja, conscients que tota victòria exigia sang, suor, llàgrimes i cava. D’aquí el desconcert davant certs gestos femenins, potser afecte sense finalitats ulteriors.

Ja m’imagino que els joves s’aclareixen més bé i sense empanades, cosa que té els seus desavantatges perquè en algun lloc vaig llegir aquest estiu una frase femenina de las de aquí te espero : “Demanen foc i no aguanten la calor­!”.

Meu, marrameu, bros .