Maricarmen, Sol i el ressorgiment de l'esquerra

Pot el real decret llei d'habitatge i tot el que ha passat entorn del desnonament de la Maricarmen mobilitzar una part de l'esquerra emprenyada des de fa temps i amb els braços caiguts? Començo pel que hauria de ser el final de l'article: ho dubto.

S'estan fent molts paral·lelismes, especialment en unes xarxes socials hiperventilades constantment, entre el 15 de maig del 2011, el 15-M, i el 26 de setembre del 2026, i és cert que la història de vegades rima; però d'aquí a concloure que a la Puerta del Sol de Madrid hi comença el ressorgiment de l'esquerra hi ha un abisme. Hi ha un problema que continua: una joventut sense habitatge. Tot i això, hi ha moltes diferències per concloure que el Sindicat de Llogateres ha engegat el que fa quinze anys van activar els dits indignats. Essencialment, els acampats a Sol protesten no només contra els “rendistes”, sinó també contra una esquerra a la qual acusen de no haver pogut solucionar el problema de l'habitatge.

Això és el que hi ha, van venir a dir ahir el Govern central i els grups parlamentaris que li donen suport, en matèria d'habitatge. No hi ha més opcions per posar en marxa polítiques públiques que les plasmades en el doble real decret llei que va sortir ahir del Consell de Ministres. No hi ha altres números al Parlament i, probablement, no n'hi haurà en uns anys per convertir en llei les demandes de molts dels acampats a Sol. L'esquerra actual no pot arribar més lluny.

Poc pit pot treure Pedro Sánchez de les seves polítiques d'habitatge. La normativa estrella dels seus governs, la llei d'Habitatge, és clarament insuficient en un moment en què el mercat es troba completament desbocat. Les dades indiquen que als territoris on s'aplica la llei estatal els preus pugen menys, que no és el mateix que baixin. Va dir Sánchez al seu dia que aquesta seria “la legislatura de l'habitatge” i ho està sent, però no per presumir-ne. Falta oferta i no de qualsevol mena. Falta habitatge a preus assequibles, blindat per tota la vida que no pugui passar a mans privades. I això no s'aconsegueix ni en quatre ni en vuit anys. Fa cent anys que Viena, el model ideal, inverteix en habitatge públic permanent i avui veu els fruits d'una política mantinguda en el temps. Cent anys, des d'abans de la II Guerra Mundial. Sánchez és un dels objectius de les protestes dels llogaters.

Que l'esquerra a l'esquerra del PSOE pugui treure rèdit de l'efecte Maricamen també és complicat. Almenys a curt i mitjà termini. Sumar forma part del Govern des del 2023 i abans ho va fer Podem. Els llogaters creuen que no han fet prou tampoc.

No sembla gaire positiu per a l'esquerra escoltar i veure què opinen els acampats de Sol sobre les seves polítiques: “PSOE i Sumar sou la nostra ruïna”, es podia llegir en una pancarta. En les entrevistes a portaveus del Sindicat de Llogateres les crítiques a aquests partits són constants. És més, ahir després de l'aprovació dels decrets d'habitatge, les xarxes socials bullien. No en tenen prou amb el que es va aprovar al Consell de Ministres.

L'àmplia majoria dels acampats de Sol són votants de l'esquerra o potencials votants de fer-ho. Però això no implica una mobilització immediata del més de milió de persones que van votar l'esquerra el 2023 i que avui, per diferents motius, es quedarien a casa o encara no saben quina papereta agafar. Aquí hi haurà la clau de tot en les pròximes generals.

Hi ha qui oblida que el 15-M va ser el 2011 i perquè aquell malestar cristal·litzés en un moviment polític, que va ser Podem, van passar tres anys. No va ser fins a les eleccions europees del 2014 quan Podem va fer eclosió i va aconseguir cinc eurodiputats.

L'Espanya del 2026 és molt diferent de la del 2011. Avui no hi ha els moviments socials de llavors, el carrer és un altre. Avui també l'economia creix al 2,6% i les grans empreses milloren els beneficis trimestre rere trimestre. Una altra cosa és la microeconomia i l'habitatge, però a nivell macro no hi ha comparació possible.

Un dels polítics que sap llegir més bé el sentiment del carrer, Gabriel Rufián, deia ahir a les xarxes que si el Govern espanyol no pot arribar més lluny, a les urnes. “Si amb el desnonament salvatge d'una senyora de 87 anys en directe i amb milers de persones indignades i decebudes al carrer no ets capaç de legislar per tocar-li la cara d'una vegada als fons voltor i als grans acumuladors d'habitatge d'aquest país, simplement és que no mereixes governar”, va defensar.

Si l'esquerra vol sortir de l'uci, en definitiva, les polítiques d'habitatge no l'ajudaran. En primer lloc, perquè no hi ha majoria parlamentària per ser més ambiciosos. I, en segon lloc, perquè els llogaters han vist que els han decebut. Es pot sobreactuar, però els exercicis de prestidigitació ja no funcionen.