Gonzalo Suárez, remant al cel

Escriptor, guionista, actor, periodista i director de cinema, Gonzalo Suárez va morir ahir als 92 anys al seu domicili de Madrid després de deixar enrere una carrera polisèmica que li va valer premis i reconeixements fins al final de la seva vida, com el Goya d’Honor de l’any passat després d’experimentar “amb tots els gèneres i des de totes les actituds”, com va apuntar l’ Acadèmia del Cinema quan li va atorgar el guardó.

Al llarg de la seva vida, Suárez va treballar en mig centenar de pel·lícules com a director o guionista, a més de publicar una quinzena de llibres, tot i que el seu treball més conegut és Remando al viento . El film estrenat el 1988 recorre la biografia de Mary Shelley amb un repartiment que incloïa actors internacionals format per Hugh Grant, Elizabeth Hurley, Lizzy McInnerny, José Luis Gómez i Aitana Sánchez-Gijón. La pel·lícula va aconseguir sis premis Goya –un més que Mujeres al borde de un ataque de nervios –, incloent-hi el de millor director per a Suárez, a més de la Concha de Plata al festival de Sant Sebastià.

‘Remando al viento’ li va fer guanyar sis Goya i el reconeixement amb Hugh Grant o José Luis Gómez al repartiment

Nascut a Oviedo el 1934, Suárez es va traslladar a Madrid de petit acompanyant el seu pare, catedràtic de francès i corrector. Als 10 anys va ingressar al Liceu Francès per rebre una educació que el seu pare va completar endinsant-lo al món cultural del país veí, i el 1951 va ingressar a la universitat per estudiar Filosofia i Lletres alhora que s’iniciava en la pintura, estudiant a l’ Escola d’ Arts i Oficis de Madrid, a més de participar en el Teatro Español Universitario.

Aquells anys els pares es vanseparar, i la mare va iniciar unarelació amb l’entrenador Helenio Herrera, amb qui acabaria casant-se. De resultes d’aquella unió, Gonzalo va afegir a les sevesfeines la d’observador de futbol ocasional.

Va deixar la carrera per instal·lar-se a França –va treballar a París com a embalador de supositoris– i va tornar el 1958 a Barcelona, ja casat amb Hélène Girard, editora de cinema d’origen canadenc que va conèixer a París, i que va ser la seva parella per la resta dels seus dies. Aquí va treballar de periodista esportiu especialitzat en futbol i boxa sota el pseudònim de Martín Girard, unes cròniques reunides el 2006 al llibre La suela de mis zapatos. Pasos y andanzas de Martín Girard .

Durant els seus anys a Barcelona, ciutat on van néixer els seus quatre fills, va participar en la creació de l’anomenada Escola de Barcelona, influïda per la nova onada francesa en contraposició al cinema realista que es feia a Madrid; una visió que compartia amb Vicente Aranda, Joaquim Jordà, Pere Portabella, Jaime Camino o Román Gubern.

D’aquí van sortir, a finals dels seixanta, els seus primers treballs com el curt mut El horrible ser nunca visto , del 1996, o Ditirambo vela por nosotros , que també va produir, va escriure i va protagonitzar a partir de la seva novel·la Rocabruno bate a Ditirambo .

Aquest títol va donar origen al seu primer llargmetratge, Ditirambo , el 1967, gràcies al finançament d’ Angelo Moratti, en aquell temps president de l’ Inter de Milà, amb qui va contactar per intermediació d’Helenio Herrera. El protagonista de la història, que no somriu mai i sempre diu la veritat, també va posar nom a la seva productora, Ditirambo Films.

Després de fracassar al cinema experimental amb Aoom el 1970, Suárez va aconseguir el seu primer èxit dirigint Ana Belén i Víctor Manuel a Morbo , que el mateix director va definir com “una pel·lícula de supervivència que va tenir moltíssim d’èxit perquè ells eren famosos i es van casar”. Ell, al contrari, es moria de vergonya “perquè eren temps en què tenir èxit era una vergonya”, recordaria Suárez anys després.

Després de rodar clàssics com La Regenta o Los pazos de Ulloa –aquesta per a la televisió– Suárez va aconseguir el reconeixement als anys vuitanta gràcies a Epílogo i la mateixa Remando al viento , al mateix temps que desenvolupava una carrera literària que definia com “una amant clandestina i alhora legítima” que va donar a llum títols com El caso de las cabezas cortadas, La suela de mis zapatos, El cementerio azul, Con el cielo a cuestas, La musa intrusa o Ciudadano Sade .

Malgrat ubicar-la en aquest paper secundari, la faceta de Suárez com a escriptor va merèixer igual respecte que la de cineasta, a més de guanyar-li amistats com la de Ray Bradbury o Julio Cortázar (també parlava amb Orson Welles o Sam Peckinpah, a qui va escriure un guió basat en una de les seves novel·les).

“Escriptor que fa cinema, cineasta que torna a la literatura?”, es preguntava l’autor de Rayuela sobre el seu amic. “De tant en tant hi ha papallones que es neguen a deixar-se clavar en el cartró de les bibliografies”, concloïa Cortázar, amb una visió semblant a la de Javier Cercas, que va escriure la seva tesi sobre Suárez i va afirmar que, si no ocupava un espai determinat en el panorama espanyol, és “perquè s’ha negat a ocupar-ne cap”.