La carrera infinita d’Alonso

Als anys vuitanta i noranta, quan Carl Lewis era un astre planetari, el millor atleta del món, campió del 100, el 200 i el relleu curt, campió també de la llargada, li dèiem el fill del vent .

Si avui continués practicant la velocitat, l’anomenaríem l’avi del vent .

Res no atura l’‘avi de l’F1’, ni tan sols la paternitat: “No crec que l’any que ve sigui l’últim”

Quan Fernando Alonso era un jovenet de 24 anys i pilotava el Renault cap al primer dels seus dos títols mundials, aquest cronista es va arremangar i va marxar a l’Oviedo que va alletar l’asturià per arribar-se a l’ Auditori Príncipe Felipe i, des d’una pantalla gegant, contemplar (i relatar) la sorprenent proesa de l’ídol local, el Nano o el Samurai , que és com li deia Antonio Lobato.

Era el 2005.

( Ha volat el vent: aquellsdies, la ciutat celebrava també les Festes de San Mateo, i a la plaça de la Constitución hi va actuar Chambao, aleshores un fenomen disruptiu, amb el seu flamenc- chill, i també hi ac­tuava Muchachito Bombo In­fierno, llavors un valor emergent, amb la seva rumba discotequera, el seu riff guitarrer i el seu Santos de Veracruz, el pintor que plasma pintures mentre el noiet canta i riffeja )

Sí, estimat lector.

Fernando Alonso va guanyar aquell primer títol ja fa 21 anys, i va repetir l’any següent, va guanyar un segon títol.

I després, ufà i feliç, va decidir quedar-se al gran circuit ad aeternum i aquí continua als 45 anys, com un armari encastat a l’F1 o com un Peter Pan de l’automobilisme, ja que el Peter Pan del futbol és Cristiano Ronaldo i ja n’hem parlat en aquestes pàgines aquests dies.

(...)

Ahir mateix Aston Martin anunciava la renovació d’A­lonso. Continuarà al circuit com a mínim fins a l’any que ve, després ja ho veurem.

–C ontinuo sentint-me ràpid, motivat i amb una enorme passió per l’F1 –es va limitar a dir el pilot a les xarxes socials–. M’he pres un temps abans de prendre aquesta decisió. Les curses són la meva vida i la meva passió, i sé que continuo sent capaç de competir al més alt nivell.

I ja està.

No hi ha lloc per al debat.

Res no deté aquest avi de l’F1 , el pilot que ja suma un quart de segle al circuit (va debutar el 2001) i ha disputat 440 curses (més que ningú en la història), amb 32 victòries (s’entossudeix a reivindicar la victòria 33 que no arriba mai, ja que el seu últim triomf es remunta al 2013), però que ha xutat al pal durant els últims temps.

Vuit podis ha sumat des que pilota un Aston Martin (des del 2023), però aquesta temporada amb prou feines ha acumulat tres punts en quinze Grans Premis, molt poqueta cosa però prou per a tots els implicats, per a la gent d’ Aston Martin i per al mateix Alonso:

– Ni tan sols crec que el pròxim hagi de ser el meu últim any a l’F1. Així és com ho veig... Tinc més experiència ara i m’organitzo millor. Crec que puc continuar uns quants anys més –deia, decidit a continuar prenent riscos fins i tot ara que és pare d’en Leonardo (va néixer al març).

( I ja se sap: la paternitat i la velocitat no solen anar agafades de la mà.)

De fet, segons explica ell mateix, ja té plans per a un futur llunyà, i tots estan relacionats amb el volant: potser una aventura al r al·li Dakar, potser una altra incursió a les 500 milles d’ Indianapolis.