Raúl Incertis, metge d'emergències i anestesista: “Vaig veure morir tants nens que va deixar de fer-me mal”

Afganistan, Iemen, Líban i Gaza.

Vaig treballar allà com a membre de Metges Sin Fronteras. Mons musulmans, una cultura que jo no coneixia. I el que vaig trobar per sobre de qualsevol altra cosa és a persones tremendament hospitalàries.

Era a la franja durant els atacs de Hamàs del 2023. Què va veure i què va sentir?

Vaig veure l'horror i vaig sentir per primera vegada por de morir. L'estrès era tan gran que apareixien automatismes: arrupir-te, rascar-te, gronxar-te. El cervell es bloqueja i no pots fugir.

Els cooperants tampoc?

El 2023 queien moltíssimes bombes, érem molt a prop de les explosions i no podíem sortir d'allà. Però és que a Gaza no hi ha lloc segur.

Com van sobreviure?

Érem uns 30 cooperants estrangers i en tres setmanes canviem cinc vegades de lloc fugint de les bombes. No vam poder anar als hospitals. Acabem vivint com desplaçats entre milers de gazians.

Què recorda d'aquella fugida al sud?

Acabem en una escola amb 15.000 persones. Hi havia famílies que havien caminat vint quilòmetres amb els seus fills i les seves pertinences. Recordo les seves cares, el sotsobre de no saber què anava a passar-los.

I malgrat tot va decidir tornar.

Em sentia en deute amb els gazians: nosaltres havíem anat a ajudar-los i van ser ells que ens van salvar a nosaltres.

Com?

Els conductors gazians de Metges Sin Fronteras sortien a buscar menjar i aigua per a nosaltres mentre les seves famílies també la necessitaven. Vaig perdre 10 quilos en tres setmanes. Sense ells no hauríem sortit vius.

Va tornar el 2025. Què va trobar?

Vaig estar 4 mesos vivint i treballant a l'hospital Nasser, a Jan Yunis. Tots els dies arribaven grups de ferits, moltíssims nens i dones. La magnitud era tremenda.

Al juny van començar a arribar ferits dels punts de repartiment de menjar.

Sí. Dels punts de la Fundació Humanitària de Gaza, que Israel havia imposat per monopolitzar el repartiment d'ajuda que abans feia l'ONU. El menjar el repartia aquesta fundació dels Estats Units i la seguretat era a càrrec de l'exèrcit israeliana.

Què ocorria allà?

La gent s'amuntegava per aconseguir menjar i l'exèrcit israelià els disparava. Ens arribaven onades de 40, 60, 100 ferits. Un matí van ser més de 200. Molts amb trets al cap o el tòrax. Record a una nena d'un any en braços de la seva mare amb un tret de fusell al pit.

…

L'hospital estava absolutament desbordat. Havíem de triar qui salvar. Érem quatre metges d'urgències per tanda. Jo anava directament als nens.

Com afecta haver d'elegir?

Arriba un moment en què veus morir a tants nens davant de tu que ja no et fa mal.

A què no es va acostumar?

Als pares. Els esgarips d'un pare o una mare veient el seu fill mutilat o mort. Encara tinc malsons.

Els seus companys vivien sota les bombes.

A l'anomenada zona humanitària d'Al Mawasi. Quilòmetres de botigues i barraques al costat del mar. Però també els bombardejaven.

En va perdre algun.

A Ahmed, un instrumentista amb qui havia passat moltíssimes hores en quiròfan. Era un tipus extraordinari, amb una alegria molt generosa. El van matar en un bombardeig al costat dels seus fills petits.

Parla de les seves gazianes companys amb admiració.

Havien perdut cases, pares, fills, germans, i tot i així tractaven els pacients amb gran delicadesa. No tenien res i et deien: “Raúl, veuen a dinar amb nosaltres, tinc mig tomàquet i un tros de ceba”.

No hi havia ràbia?

Clar, però no els vaig sentir mai deshumanitzar els israelians. Una vegada vaig ser jo qui els va insultar i em van corregir: “Doctor Raúl, si no pot beneir, no beneeixi, però no maleeixi”.

L'última vegada que va plorar a Gaza?

El segon dia. Vaig baixar de quiròfan i van arribar diversos nens bombardejats. Un, de dos o tres anys, tenia un forat al front; un altre, la cara completament destrossada. Els familiars cridaven.

El va sobrepassar.

Vaig continuar atenent. Quan tornava a quiròfan vaig notar que anava a plorar i vaig sortir a les escales perquè ningú no em veiés. Em vaig ensorrar. Havia de controlar-me i vaig congelar les meves emocions. No vaig tornar a plorar.

L'hospital també va ser atacat.

Sis vegades mentre jo vaig ser allà. Fins aleshores conservava una falsa sensació de seguretat com a metge estranger.

Temia morir?

Va arribar un moment que vaig començar a preguntar-me per què ells sí i jo no.