Lluís Homar esdevé ‘El gran inquisidor’ entre la música de Bach i Messiaen

Fins on arriba la llibertat dels humans? Jesús es va equivocar donant-los el lliure albir? Aquesta és la pregunta fonamental que travessa la paràbola d’ El gran inquisidor, que apareix en un dels capítols d’ Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski, i serveix perquè el germà religiós i el germà ateu contrastin parers.

Diu el músic Emili Brugalla que, quan veia Lluís Homar fent de sant Joan de la Creu, a qui acompanyaven amb música de Mompou, se l’imaginava fent també d’aquest gran inquisidor que va sorgir de la imaginació del gran novel·lista rus: “El gran inquisidor és un text que es publica independent de la novel·la i a mi em va sacsejar molt. Com que em plau regalar llibres que m’agraden als meus amics, n’hi vaig portar un a Lluís Homar, i llavors li vam fer la proposta amb Vesko Stambolov de fer aquesta peça”.

El que fem amb la música és donar cos al silenci de Jesús, la música callada de Jesús, com diu sant Joan de la Creu al 'Cant espiritual'

Brugalla & Stombolov Piano Duo fa temps que toquen plegats i ja havien treballat amb Homar. Ara tots tres tornen a pujar a l’escenari amb aquest text de Dostoievski i amb la música de Bach i de Messiaen, que els músics interpreten al piano, només fins a l’11 d’octubre, al teatre Goya.

“Jo em trobo entre dos pianos de cua i em sento un privilegiat –declara Homar–. Volíem celebrar els 40 anys de Focus i ens va semblar que aquest espectacle podia ser una peça més teatralitzada. El vam presentar a Temporada Alta en una versió més llegida i ara l’hem modificat i l’hem convertit en una altra cosa. Me n’he ocupat de fer l’adaptació del text, difícil de fer perquè és infinit, com ho són els grans materials”. La traducció catalana és de Joan Sales.

Enmig d’una crema d’infidels a Sevilla, Jesús decideix tornar a la Terra i és detingut pel cardenal

“Els germans es troben en un cafè i enraonen sobre El gran inquisidor, que és un poema en prosa –continua l’actor–. L’inquisidor ha fet cremar molta gent a la plaça, a Sevilla, i la gent resa tant, que Jesús per un dia decideix tornar a la Terra. Tothom el reconeix i el rep, ell fa un parell de miracles i l’inquisidor el fa detenir i és quan parlen a la presó. L’inquisidor li demana per què ha vingut i per què va dir que la gent havia de ser lliure: ‘Què vols que faci la gent amb la llibertat?’, li retreu”. I resumeix Homar: “Dostoievski és immens”.

Brugalla postil·la: “Dostoievski ens pot portar cap al terror o cap a l’amor. Jesús vol alliberar els homes, però l’inquisidor considera que no estan preparats per ser lliures, per això diu que els homes han donat la seva llibertat a l’Església i l’han posada als seus peus. El gran inquisidor és un text molt ampli, que presenta preguntes i inquietuds”.

Però a l’obra, Jesús no parla. Com a narrador, Homar explica l’arribada del fill de Déu a Sevilla, com la gent el reconeix i els miracles que hi fa. I llavors es converteix en el gran inquisidor, el cardenal que controla el poble amb mà de ferro. Les seves paraules les coneixem per boca de l’eclesiàstic, que parla, qüestiona i rebat les ensenyances de Jesús als Evangelis.

I és aquí on entren Bach i Messiaen: “El que fem amb la música és donar cos al silenci de Jesús, la música callada de Jesús, com diu sant Joan de la Creu al Cant espiritual ”. Stambolov hi afegeix: “És un text fet sobre veritats fonamentals, que sovint oblidem i caiem en el mateix error”.

Els pianos comencen l’espectacle amb la música barroca i religiosa de l’alemany Johann Sebastian Bach, i continuen amb la música contemporània mística del francès Olivier Messiaen, “i llavors es van entrellaçant, però quan Jesús entra a la presó, els pianos callen”, manifesta Brugalla. “El text de Dostoievski desemmascara la religió, que reconeix que treballa amb el diable, davant de l’espiritualitat”, conclou Homar.