El Negre de Banyoles viatja a Girona

El Negre de Banyoles ha tornat. Ha aparegut a Girona, on preveu una estada de quatre mesos. S’allotja fins al 7 de febrer al Bòlit Centre d’Art Contemporani. Hi arriba amb l’antropòleg i cineasta Miguel Ángel Rosales, comissari de l’exposició Diuen que soc. Anatomia d’una fabulació , que a través de l’arxiu d’ Alphonse Arcelin, el metge que el 1991 va descobrir que al Museu Darder de Banyoles s’hi exhibia un negre dissecat i que va lluitar fins a l’extenuació (i la ruïna) perquè fos extret de la vitrina primer, i perquè fos tornat al presumpte lloc d’origen i enterrat després, crea un mirall en què ens puguem preguntar com li va al nostre racisme.

En un plafó de dotze metres, Rosales hi distribueix uns 500 documents que descriuen com el cas del Negre es va convertir en un debat públic, com es va ­plantejar la retirada de l’exhibició, com es va gestar la devolució a l’ Àfrica i com el denunciant d’aquesta exhibició tan vergonyosa va acabar arruïnat. Malgrat que va aconseguir enviar el cos a Botsuana (país que es va oferir a acollir-lo), Arcelin va ser condemnat a pagar les costes judicials (uns 100.000 euros) del procediment en què va denunciar l’exhibició “inhumana i racista” i en què demanava 1,2 mi­lions d’euros d’indemnització per vulneració dels drets humans i de la dignitat negra, perquè els jutges van considerar que no tenia dret ni interès legítim per a la demanda. Era un metge d’origen haitià i resident a Cambrils, i la justícia no va creure que compartir color de pell amb un home col·locat en una vitrina fos prou humiliació.

Paral·lelament, Rosales ha disposat cinc pantalles en què es projecten cinc pel·lícules breus, de preciosa factura i caràcter oníric, que evoquen conceptes com el colonialisme, la dominació, l’esclavisme, el folklore i la taxidèrmia. El Negre és aquí una dona vestida amb un xandall verd –dins hi ha la ballarina Yinka Esi Graves– coronada per un preciós cap del Negre creat en un taller de capgrossos i gegants de Navata.

El plafó documental obre amb el requadre publicat a El País el maig del 1991, en un reportatge sobre les subseus olímpiques dedicat a Banyoles i firmat pels ­periodistes Elianne Ros i Lluís Uría, i titulat El negro disecado y las ‘ ramonas’ , en què s’informa dels dos atractius turístics de la ciutat: les enormes carpes del llac que mengen cacaus i el Negre instal·lat al museu local. Una exhibició “sagnant”, diuen, en una població que llavors ja té una comunitat africana d’unes 500 persones. És tolerable tenir un negre dissecat en una vitrina, al costat de guineus i tortugues?

Hem anat a millor, el cas va servir per tenir més sensibilització? “Crec que hi ha hagut un retrocés enorme. Ho veiem amb Ceuta. Estem pitjor. N’he llegit coses terribles en certs mitjans, que tracten els immigrants com si fossin cossos infecciosos”, reflexiona Rosales.

La mostra és l’“anatomia d’una fabulació” perquè “és el que li passa al Negre des del principi”, diu el comissari. D’entrada, ningú no en sap res perquè, quan els germans Verreaux l’ obtenen (Cacen? Maten? Exhumen? No se sap) a l’ Àfrica cap al 1830, aquest ésser humà té lamateixa consideració que una zebra.

“Com molts exploradors, que exageraven les històries per donar-se importància, o com el mateix Darder quan el compra, que hi afegeix una altra sèrie de mentides per donar-li més importància, perquè l’anomenen guerrer, però no ho sabem, potser llegia Voltaire! O com, amb comptades excepcions, fabulen els periodistes que van tractar el cas, i aquesta mena de fabulacions arriben al clímax en la denúncia contra Arcelin”, reflexiona.

“L’última –afegeix– és la pel·lícula de Fèlix Colomer a TV3, El negre té nom , que em sembla l’última burla. Un equip de documentalistes va a l’ Àfrica i pretén resoldre en un dia l’origen d’una persona morta fa dos segles...? I descriure les dinasties de les tribus africanes a l’estil europeu i anomenar-lo Molawa VIII? És totalment ridícul. M’indigna. No puc trobar una manera més ridícula d’intentar parlar de la memòria d’aquest home”.