Obediència civil

El prestigi de la desobediència civil està justificat. En part li devem el progrés de la humanitat i uns nivells de llibertat que segurament no existirien si una colla de valerosos desobedients no s’haguessin arriscat a, per bé i per mal, assumir les conseqüències dels seus actes. Oscar Wilde, que la va practicar amb un entusiasme temerari, deia que la desobediència i la rebel·lió eren les responsables d’haver propulsat el progrés en totes les èpoques. Mahatma Gandhi va passar a la història per haver aconseguit que la confrontació no violenta contra l’autoritat britànica sabotegés els principis, tradicionalment implacables, de la repressió imperialista. En una realitat més propera, la causa dels insubmisos va ser prou arriscada per, a través d’una desobediència de contagi exponencial, provocar l’eliminació d’una imposició tan absurda, injusta i inhumana com –i encara hi ha qui s’entesta a recuperar-lo!– el servei militar obligatori.

Elevada a categoria de consigna i recepta de superioritat moral, en canvi, la desobediència pot ser un mecanisme enganyós. Transformant l’altruisme i les bones intencions en coartada diabòlica, s’autoproclama com a civil quan en realitat només respon a una manera, no forçosament progressista, de maquillar interessos inconfessables. Com a combustible ideològic, pot pervertir el seu sentit primigeni. Per això és important aprendre a distingir el gest testimonial, que qüestiona certeses i poders aparentment arbitraris, del regat curt, el màrqueting assembleari i les proclames partidistes que aquests dies marquen, sense gaire escrúpols, l’agenda social i política. El pitjor que li pot passar a la desobediència civil és que sigui expropiada per la megafonia estrident del radicalisme i pel populisme.

Com a benzina ideològica, la desobediència pot pervertir el sentit primigeni

A la història dels avenços civils hi trobem exemples rellevants de contestació i de denúncia de persones anònimes, que van actuar amb una dignitat i una valentia tan inesperades com exemplars. Rosa Parks és, sens dubte, el símbol més explotat d’a­questa tendència: encarna un activisme no organitzat, espontani i responsable i, a la manera del Capità Enciam, ens recorda que les decisions individuals també poden transformar el món. I quan la desobediència civil es deteriora tant que coqueteja amb els lemes de les grans marques de roba esportiva o els idearis de l’autoajuda, potser és recomanable, per coherència desobedient, refugiar-se en la cada vegada més criminalitzada capacitat d’obeir. Una obediència que no és sinònim d’acceptació acrítica de la realitat, sinó la manera de, sense provocar patiments innecessaris, tenir prou serenitat i lucidesa per aplaudir, entendre, assimilar i sobretot reconèixer l’autèntica (sempre excepcional) desobediència.