Éric Vuillard es vesteix de Billy el Nen per redescobrir les arrels dels Estats Units

L’obra d’Éric Vuillard (Lió, 1968) s’ha distingit per aprofitar el curs de la història i donar a conèixer una altra narrativa d’aquells fets, com va fer a Conquistadors sobre l’expedició de Francisco Pizarro al Perú, La batalla d’Occident al voltant de la Primera Guerra Mundial o a la novel·la que li va valer el premi Goncourt el 2017, L’ordre del dia, a partir de les complicitats entre els industrials alemanys i la pujada del nazisme. En la seva última novel·la, Els desesperats. Una història de Billy el Nen (Edicions 62/Tusquets) se centra en la figura mítica de l’antic oest per indagar en els orígens de la democràcia i el capitalisme als Estats Units. 

“Hauríem d’estudiar allò que ens domina per intentar comprendre-ho, i en particular els països i cultures dominants, i des de la caiguda del Mur de Berlín i el col·lapse de la Unió Soviètica, els EUA s’han convertit indiscutiblement en el fenomen social més important en els últims 150 anys”, assegura l’escriptor, de visita Barcelona.

“Com en tot fenomen dominant, els Estats Units generen mites molt poderosos sobre si mateixos, als quals ja em vaig acostar en Tristesa de la terra, a través de Buffalo Bill”, explica. Ara se centra “en el western i el mite del desperado, que és en part contradictori, violent i amb un atractiu”, i especialment, encara que de manera coral, a la figura de Billy el Nen.

Què l’atreu d’aquell grup de delinqüents vividors? “A partir de l’impuls emancipador de la Revolució Francesa, quan s’escrivia sobre els criminals feia compassió, s’intentava comprendre’ls. Es pot dir que la literatura francesa gairebé neix amb orfes i delinqüents, com l’espanyola amb el seu Lazarillo”, assenyala Vuillard, per a qui avui aquell impuls “s’ha extingit en part i vivim un moment de retrocés de les llibertats i de la igualtat. En lloc de sentir curiositat per aquells delinqüents se’ls rebutja, limitant-se a mirar a les víctimes i exigint condemnes cada vegada més severes per a qualsevol forma de delinqüència, com si s’imaginés que es pot esborrar la delinqüència de la vida social”.

“El mite central dels EUA –diu–, suposa el final de la unificació del seu territori, un moment molt particular en què la colonització i l’establiment de la democràcia tenen lloc al mateix temps que sorgeix en altres llocs, a Nova York i a Chicago, una indústria incipient i molt potent. És el naixement del capitalisme, de la democràcia dels Estats Units i, alhora, la fase final de la colonització”. Vuillard descriu els peus de fang d’un sistema en què “la desgràcia d’uns està relacionada amb l’enriquiment d’altres d’una manera molt directa”.

L’escriptor francès segueix els passos de Billy el Nen i els seus companys, en especial de Jesse Evans, encara que tots dos acaben en bandes rivals: “Se’ls pot comparar amb els treballadors precaris, firaires o els temporers, però en el seu cas es dediquen a les armes i els contracten diferents patrons. No tenen ideologia i són lliures per gaudir a la seva manera, per estar junts, per beure alcohol, per anar a dormir tard, per aixecar-se tard, per no obeir. I aquella llibertat els condueix a la mort”.

“La colonització, amb la matança dels indígenes, allibera una immensa part del territori i ofereix oportunitats a tothom, inclosos els petits delinqüents”

“Billy i els seus han estat abandonats a la seva sort molt joves, sense res, en un territori perillós, amb adults embrancats en disputes econòmiques molt dures, en enfrontaments violents. La colonització, amb la matança dels indígenes, allibera una immensa part del territori i ofereix oportunitats a tothom, inclosos els petits delinqüents; durant un breu temps aquella gent gaudirà d’una espècie de llibertat il·lusòria de la qual veiem un reflex”.

Vuillard narra episodis mítics que tenen noms bèl·lics i són poc més que tirotejos, i al narrar-los s’adona que “Billy apareix en tots els testimonis, amb molts detalls, és molt espectacular, però la seva presència resulta totalment prescindible per al resultat de la història, que continuava sent exactament la mateixa. A l’eliminar Billy, la història es feia possible i en realitat era una insulsa història d’una venjança”. “En certa manera, Billy és la literatura per excel·lència, perquè és un qualsevol, com Julien Sorel o com el Lazarillo”.

El narrador creu que “encara que sabem molt poc de la seva vida, o potser també per aquesta raó, Billy va ser elegit per la llegenda per uns trets personals. En primer lloc, parlava espanyol –les seves últimes paraules sembla que van ser en aquesta llengua–, cosa que significa que havia quedat relegat a l’últim esglaó de la societat colonial, en situació molt precària i marginal que parla la llengua dels conquerits. A més, és orfe i no té cap suport, i hi ha en ell un component de resistència obstinada, de rebel·lia, que atreu el mite”. D’altra banda, “quan elegeix bàndol, acaba entre els perdedors, però allà es queda, i hi ha un component de fidelitat que el fa més atractiu”.