Els nous rendistes

Els parla un rendista que desconeixia fins ahir mateix la seva condició i privilegis. Els he descobert aquesta setmana escoltant en directe els discursos en el Congrés de l’esquerra peronista, que a Espanya ja és tota ella. A saber, qualsevol veu crítica amb els decrets d’habitatge feliçment enterrats ha de provenir forçosament de qui viu pujat a l’esquena de la gent humil i escup al plat de les classes mitjanes. Un privilegiat, vaja. Doncs bé, aquí estem.

Agraeixo a ses senyories que m’hagin obert els ulls. Encara que ara em sento desconcertat. Em costarà aprendre a ser ric. Sé que convé evitar l’ostentació i flotar en una piscina de diners com qui no vol la cosa, sense donar-li gaire importància. Però no estic segur d’estar a l’alçada. Ahir, sense anar més lluny, vaig demanar preu per un Lamborghini Temerario.

Érem magnats i nosaltres sense saber-ho! Gràcies Pedro, Irene, Yolanda, Gabriel i altres

No soc un cas únic. A Espanya són milions i milions de persones les que, com jo, han pujat aquests dies sense pretendre-ho a l’àtic de l’ascensor social. Tants, que ara ni tan sols cabem a la terrassa. Érem magnats i nosaltres sense saber-ho!

Gràcies Pedro, Irene, Yolanda, Gabriel i altres. Sense vosaltres no hauríem pres mai consciència de la nostra condició de potentats. Sense els vostres enginyosos discursos, el despertador sonaria una altra vegada demà massa aviat per recordar-nos un horari per complir. Continuaríem evitant les despeses innecessàries i supèrflues i ens preocuparíem pel benestar futur dels nostres fills i el present dels nostres grans. Però ja no. Ens heu regalat la condició d’adinerats, i ja podem estalviar-nos tot aquell neguit. Ens pensàvem que érem gent comuna i resulta que nedem en l’abundància.

Tenir, el que es diu tenir, tenim el mateix que la setmana passada. Menys, si descomptem la inflació. Però si Pedro Sánchez, ¡Perón, Perón, qué gran sos! , i la resta dels generals de l’esquerra dictaminen que els qui consideren porqueria jurídica els decrets no nats és perquè viuen del dolor dels altres, no som qui per contradir-los. És més, per escapar de l’assenyalament que tant es porta aquests dies, mostrem la nostra indestructible adhesió al règim que ens ha fet rics sense saber-ho. N’hi hagi prou amb quatre versos adaptats de Los Muchachos Peronistes: “¡Por ese gran madrileño que supo conquistar a la gran masa del pueblo combatiendo el capital!”. Viva Perón!