Cinc famílies de presumptes combatents estrangers de l’ Estat Islàmic ( EI) es van desplaçar la setmana passada a la capital de l’ Iraq i van poder visitar els seus fills a la presó, en una expedició discreta organitzada per l’advocat de drets humans anglo-nord-americà Clive Stafford Smith, que n’intenta aconseguir la repatriació. La Vanguardia ha estat l’únic mitjà de comunicació que ha pogut viatjar amb la comitiva.
És una altra cara, oculta, de la devastació que l’ EI va deixar: pares que intenten rescatar uns fills que al seu dia van prendre la decisió de viatjar al califat i que des d’aquell moment van ser considerats terroristes per la comunitat internacional.
El moment és clau. L’ Iraq està iniciant els judicis a més de 5.700 presumptes gihadistes que feia anys que estaven detinguts a Síria, des de la caiguda del califat. Un Nuremberg per a l’ Iraq, en paraules d’un dels jutges que dirigeix el macroprocés.
Al grup hi anaven els pares de Jack Letts, un britanicocanadenc convers a l’islam que va marxar a Síria al 2014, amb 18 anys, dient-los que se n’anava de vacances a Jordània. Malgrat que el Jack va néixer i viure tota la seva vida al Regne Unit, el seu país li ha retirat la nacionalitat i ara només és canadenc, el país natal del pare. El Canadà ha repatriat dones i nens, però s’ha negat a fer el mateix amb els homes detinguts, com Jack Letts.
També hi era la mare de les maletes, que va arribar sola des d’un país occidental, i tres famílies d’un país del nord-est de l’ Àfrica, els fills de les quals van partir en grup a Síria el 2015, quan estudiaven Medicina. No volen revelar els seus noms ni nacionalitat, per por de represàlies contra els seus fills i a l’estigma de ser assenyalats públicament com a familiars d’un terrorista.
La mare de les maletes tenia clar què volia transmetre al seu fill. “La meva prioritat serà dir-li que l’estimo, que la seva família l’estima, que estem esperant que torni i que farem tot el possible per aconseguir-ho”.
No tenia intenció de començar preguntant-li al seu fill què havia fet a Síria.
– Ha dubtat alguna vegada d’ell?
–No. Conec el meu fill. És una gran persona, l’ésser humà més dolç. No és el monstre que han dibuixat. Esclar que hi ha moltes coses que haurà d’explicar. Estic esperant escoltar-lo. Però no ara.
Aquesta mare va ser la primera del grup que va poder abraçar el seu fill, gràcies a la intervenció de l’ambaixada dels Estats Units. El va abraçar sentint-se culpable, perquè les altres famílies encara no havien rebut resposta dels seus diplomàtics i hi havia nervis. Temien haver anat tan lluny per a res.
Al matí, esmorzant a l’hotel de Bagdad, es va posar a plorar. “Em sap molt de greu”, va dir. “Tots ens n’ alegrem per tu. No ploris”, va dir una altra mare mentre l’abraçava. “Tu ens obriràs el camí a la resta”.
Així va ser. Després de la seva visita van arribar els permisos per a la resta de famílies. El rostre de Sally Lane, la mare de Jack Letts, irradiava llum. “Em sento com si no hagués somrigut en un any”, va dir. L’última vegada que havia vist el seu fill, tenia 18 anys. Ara està a punt de fer-ne 31.
Durant les trobades a la presó, els reclusos van repetir una pregunta. La més simple i també la que cap dels pares no podia respondre: “Quan sortiré d’aquí?”.
Els seus fills són cinc dels 5.704 homes que els EUA van traslladar a l’ Iraq, entre el gener i el febrer, des de les presons kurdes del nord-est de Síria, on han passat anys sense judici ni accés a advocats i gairebé sense contacte amb les seves famílies. Estan acusats de pertinença o vinculació amb l’ EI i ara s’enfronten a la justícia iraquiana.
Són 5.704 homes de 67 nacionalitats. Amb diferents històries i diferents responsabilitats, reivindiquen les seves famílies. “No tots els que van anar a Síria hi anaven a lluitar per l’ EI”, afirma Stafford Smith, que exerceix la defensa d’aquests detinguts de manera altruista. “Per exemple, els metges. No hi van anar a combatre. Hi van anar perquè odiaven Al-Assad i volien ajudar la gent que lluitava contra ell”.
El 29 de juny del 2014 Abu Bakr al-Bagdadi va proclamar l’anomenat califat. Va ser un règim sanguinari que en el seu punt àlgid va controlar, entre l’ Iraq i Síria, un territori de la mida del Regne Unit, amb milions de persones sota el seu domini. Va recaptar impostos, va gestionar refineries i va atreure milers d’homes i dones de tot el planeta.
El març del 2019, amb la caiguda de Baghuz, l’últim reducte territorial del califat va desaparèixer del mapa. Els seus presoners, no.
Homes i adolescents van ser tancats en presons del nord-est de Síria gestionades pels kurds, mentre dones i nens eren amuntegats en camps infernals. Els governs occidentals van repatriar algunes mares i menors, però no els homes.
“Durant molts anys no vam saber on era, ni tan sols si encara era viu”, explica John Letts, el pare del Jack. “Quan vivia a l’ Estat Islàmic, temia que el matés el mateix EI o que morís en un bombardeig –afegeix la Sally–. Després el van empresonar els kurds i la por era que morís torturat o de tuberculosi, que estava descontrolada a les presons. Sabíem que els kurds no ens informarien; algunes famílies no van saber que els seus fills havien mort fins dos anys més tard”.
La caiguda del règim de Baixar al-Assad, a finals del 2024, va canviar l’equilibri de forces a Síria. L’ofensiva del nou Govern de Damasc sobre territori kurd va precipitar el trasllat dels detinguts a l’ Iraq a començaments del 2026. Washington es va comprometre a cobrir el cost de l’empresonament i els judicis.
La vigília de la primera visita a la presó d’ Al-Karkh, les tres famílies del país nord-africà van recórrer botigues de Bagdad buscant roba i productes bàsics per als fills. També van comprar quatre quilos de fruits secs per a cada un. Amb les bosses ja carregades, van decidir tornar. Volien comprar el mateix per als nou detinguts del seu país.
Els EUA han portat a l’Iraq 5.704 homes que feia anys que estaven tancats a les presons kurdes de Síria
Un dels pares del grup, reputat doctor en un país europeu, es va vestir amb americana i corbata per anar a la presó. “Abans d’entrar, ens va demanar a les dones que no ploréssim, que fóssim forts davant dels nostres fills. Però quan va veure el seu, va esclatar a plorar, com tots”, explica unamare.
Al fill del metge no l’havien avisat de la visita. Va néixer en un país europeu que li ha retirat la nacionalitat, però està tancat al mòdul dels europeus i no amb la resta de presos africans. Quan va entrar a la sala, no esperava veure els seus pares. “Quan el vaig veure, va ser com si un globus esclatés dins meu –diu la mare–. Vaig començar a sanglotar. Molt fort. Ens vam abraçar. Vam estar abraçats plorant una bona estona”.
El fill els va confirmar el que feia anys que temien: el seu germà petit, de qui no sabien res des del 2017, és mort. Va morir en un bombardeig a l’hospital on treballava. “Sempre tens l’esperança que sigui viu, però no saber era molt dolorós –diu la mare–. Ara sento un descans. Se’n va anar. Era el seu moment”.
Aquests llargs anys de tancament el seu fill ha après francès i una mica d’alemany. Quan la mare va treure el mòbil per fer-li una foto, ell el va agafar i el va estar examinant. No sabia com utilitzar-lo.
Té tuberculosi. També sarna, i lesions a la pell de tant rascar-se. En la segona visita, els pares li van portar antibiòtics i crema.
El fill els va demanar perdó. “ Sento tot el dolor que us he causat. No me n’ havia d’haver anat mai sense dir-vos res. Vaig ser molt estúpid”. La seva mare hi està d’acord. “Va cometre un error. Era molt jove, 19 anys, i el van convèncer que hi anava a ajudar gent indefensa. El van enganyar i quan se’n va adonar ja no es podia escapar d’aquell infern –diu–. Ha pagat un preu molt alt. Ha perdut onze anys. Els millors. Només espero que pugui sortir i aprofitar el que li queda de vida”.
Les empremtes de tant de temps de tancament són visibles. Un dels presos africans ha perdut gairebé tota la cabellera, abans abundant. “Què t’ha passat als cabells?”, li va preguntar la mare quan el va veure. “ Tinc sort –va respondre ell–. Alguns han perdut les dents. Molts, la vida”. Va veure morir el seu millor amic de tuberculosi.
Hi va haver relats dolorosos: les tortures que els seus fills asseguren haver patit en mans dels kurds, que van perdre milers de milicians lluitant contra els gihadistes. El pres sense cabells va explicar a la seva mare que menjaven en dies alterns i que molts van morir de gana, de malalties o de ferides no tractades. Va explicar que, en cel·les atapeïdes, de vegades s’interrompia la ventilació durant dies i els més febles no ho resistien. Les cel·les estaven tan plenes que havien de fer torns per dormir. “Dono gràcies a Déu per ser viu. Moltes vegades vaig pensar que havia arribat el meu torn, que seria el següent”.
Jack Letts va explicar que sovint l’únic àpat del dia eren sis olives o una crosta de pa a la qual havien tret la molla. Va descriure pallisses i tortures. A l’ Iraq els tracten molt millor, van assegurar tots.
Són famílies poc acostumades a rebre compassió quan expliquen la seva història. El dolor que va causar l’ Estat Islàmic va ser immens. Asseguren que no busquen la impunitat, sinó un judici just: que s’investigui què va fer cada un i que, si hi ha responsabilitat penal, responguin per ella.
“No els poden posar tots en la mateixa categoria. No tots tenen la mateixa situació ni la mateixa responsabilitat. El meu fill era metge i no va empunyar mai una arma”, afirma una de les mares. “I sense proves, com poden jutjar-te? Encara que siguis al mateix territori que un grup terrorista, això no significa que hi estiguis d’acord. Hi havia molta gent vivint a l’ Estat Islàmic que estava atrapada”.
No saben de quins càrrecs acusen els seus fills. L’ Iraq jutja els acusats de terrorisme sota una llei del 2005 que preveu la pena de mort per a autors o còmplices d’actes terroristes, així com qui els instiguin, planifiquin, financin o facilitin.
Els precedents no són tranquil·litzadors per a les famílies. Un informe de l’ONU sobre els judicis contra gihadistes celebrats a l’ Iraq entre 2018 i 2019 documenta confessions obtingudes sota tortura i condemnes a mort després de vistes de tot just uns minuts, amb advocats designats el mateix dia.
Ara hi ha uns cent advocats iraquians designats per defensar 5.700 detinguts: 57 casos perlletrat.
Stafford Smith, de 66 anys, va dedicar bona part de la seva carrera a defensar condemnats a mort als Estats Units i, després de l’11-S, va representar més de 80 detinguts de Guantánamo. Els seus arxius d’aquest nou cas porten les inicials GOTE: Guantánamo on the Euphrates.
El seu argument és que l’ Iraq no s’hauria de convertir en l’abocador on Occident diposita un problema que no ha volgut resoldre. “És una càrrega enorme la que estem infligint a aquest país. Els hem traspassat un problema descomunal. I és molt injust. Hem d’ajudar-los”.
A demanar la repatriació coincideix amb el Govern dels Estats Units: “Només hi ha una cosa en què jo i Donald Trump estem d’acord. Ell també vol que tots els presos tornin als seus països”, ironitza l’advocat.
Alguns jutges iraquians veuen el procés com el seu propi Nuremberg. Stafford Smith interpreta aquesta comparació no com una gran operació de càstig, sinó el contrari: “Quan algú comet crims horribles, com va fer l’ Estat Islàmic, no pots simplement executar 5.000 persones, com pretenia fer Churchill a Alemanya i els nord-americans el van dissuadir. El que has de fer és un procés just. I si l’ Iraq el fa, molts detinguts acabaran absolts, com a Nuremberg”.
Stafford Smith ha viatjat a Bagdad amb l’advocat holandès André Seebregts, que representa els nacionals del seu país detinguts a l’ Iraq. Tots dos han de caminar sobre una prima línia: exigir un procés just sense transmetre una actitud de superioritat occidental. Advocats francesos que van criticar públicament la justícia iraquiana van aconseguir l’efecte contrari: els jutges, enfadats, van accelerar els judicis dels seus clients. Els francesos han estat els primers a comparèixer davant del jutge, el 20 de setembre.
Entre els 5.704 detinguts hi ha joves que van ser detinguts sent menors i s’han fet adults rere les reixes. Stafford Smith calcula que són uns 1.500. El Comitè Internacional de la Creu Roja defensa que han de ser tractats primordialment com a víctimes i repatriats sempre que sigui possible.
“No pots simplement desfer-te dels teus ciutadans quan no fan el que t’agradaria”, assenyala una treballadora humanitària que prefereix l’anonimat. “La privació de nacionalitat no és una manera de resoldre problemes. Tampoc no pot ser una solució dipositar persones en algun lloc perquè són lluny de casa i lluny de la teva vista”.
La mare que va entrar primer a Al-Karkh va tornar a la presó uns dies després. La segona visita va ser molt més difícil. Era l’última abans de tornar al seu país, a l’altre costat del planeta, sense saber quan tornarà a veure’l.
El seu fill li va tornar a preguntar quan podria sortir. Ella no li va poder contestar.
La mare va sortir destrossada.
“No els poden posar tots en el mateix sac; el meu fill era metge i no va empunyar mai una arma”, diu una mare
“És molt dur. Sento que l’estic deixant enrere”.
Ver comentarios 3
Buen análisis, ayuda a entender el contexto de la noticia.
Se agradece el rigor y las fuentes contrastadas.
Excelente trabajo de la redacción, como siempre.