La Grenlàndia del desert

A Djibuti no hi ha res. O pràcticament res. Sense recursos naturals de rellevància, l’aigua dolça és un bé tan preuat com escàs. Tot és desert i més desert. L’únic que té Djibuti –un petit país de 23.200 km2i 1,2 milions d’habitants a la Banya d’Àfrica– és la seva posició geogràfica clau, a l’entrada de l’estret de Bab al-Mandab, un pas de no pas més de 36 quilòmetres d’ample que uneix el golf d’ Aden –a l’ Índic– amb el mar Roig i el canal de Suez.

Per aquí hi passa una quarta part del trànsit marítim mundial. I si ja de per si és una ruta comercial crucial, per a alguns països de la zona, com l’ Aràbia Saudita, s’ha convertit en la principal via d’ escapada per esquivar el bloqueig de l’estret d’ Ormuz per la guerra entre els Estats Units i l’ Iran. Riad vehicula les exportacions de petroli cap al mar Roig per l’oleoducte Est-oest i el port de Yanbu, pressionats ara pels rebels huthis del Iemen, aliats de l’ Iran i enemics dels saudites (que donen suport al Govern iemenita).

Els EUA van intentar frenar, sense èxit, l’obertura el 2017 d’una base xinesa amb 2.000 efectius

Si l’obertura de noves rutes de navegació per l’ Àrtic pel canvi climàtic i el desglaç ha augmentat el paper geoestratègic de Grenlàndia i ha despertat molts apetits –entre d’altres, el dels EUA, que han forçat un acord per obrir dues noves bases militars a l’illa–, un paper semblant té Djibuti a la Banya d’Àfrica. De fet, és pràcticament l’únic valor que ha pogut explotar: l’interès de potències estrangeres per instal·lar a l’enclavament bases militars per a les seves operacions a l’ Orient Mitjà i l’Àfrica (negoci quereporta a Djibuti entre 200 i 300 milions d’euros anuals en concepte de rendes).

Cinc països tenen avui bases militars a Djibuti. Les més importants pertanyen als Estats Units, la Xina i França, mentre que els altres dos – Itàlia i Japó– mantenen destacaments militars menors. Tots ells han trobat en aquest petit país un oasi d’estabilitat, governat sense concessions pel règim autoritari del president Ismail Omar Guelleh. Des d’aquí s’han dirigit i dut a terme les operacions internacionals contra els pirates que atacaven els vaixells de càrrega des de la costa de Somàlia.

La particular coexistència de països rivals en un espai tan reduït crida l’atenció. De fet, Washington va intentar –sense èxit– frenar en el seu moment la instal·lació dels xinesos, que van aconseguir incorporar Djibuti al seu projecte de la Nova Ruta de la Seda (La Franja i la Ruta). Exclosos –ells sí–, els russos van buscar un altre emplaçament al Sudan, però el projecte d’obrir-hi una base militar està en suspens per la inestabilitat alpaís.

França és qui fa més temps que és present a Djibuti, no en va va ocupar el país com a potència colonial instal·lant-hi un protectorat –l’anomenada Somàlia francesa– en la segona meitat del segle XIX. Després d’una tardana independència el 1977, la nova república va firmar acords de defensa –l’últim data del 2024– pels quals l’antiga metròpolis ha pogut mantenir-hi una forta presència militar. Els francesos tenen avui desplegats, en diverses instal·lacions, uns 1.500 militars, amb dotacions terrestres, aèries i navals.

Els EUA hi van arribar bastant més tard, el 2001, arran dels atemptats de l’11-S, però són els qui tenen la força més important: uns 4.000 soldats. Instal·lats a l’antiga base de la Legió francesa de Camp Lemonnier –nom en record del general Émile Lemonnier, decapitat pels japonesos a Tonquín en 1945–, els nord-americans compten amb infanteria de marina, forces navals i aèries, així com una estació de drons.

El 2011 es va sumar una base japonesa (amb uns 200 militars) i el 2013 una altra d’italiana (amb 300 efectius). L’últim d’arribar-hi –en gran– ha estat la Xina, que va inaugurar la seva base el 2017 al costat del nou port de Doraleh. Es calcula que l’exèrcit popular hi té desplegats uns 2.000 militars. Recentment, el Centre per a Estudis Estratègics i Internacionals de Washington ( CSIS) va detectar –a través d’imatges de satèl·lits comercials– un augment dels seus equipaments en telecomunicacions.

La guerra civil al Iemen i l’enfrontament entre els rebels huthis i l’ Aràbia Saudita no s’ha traduït fins ara en un bloqueig de l’estret de Bab al-Mandab. Ara per ara, els huthis –que van prendre fa poc el port de Moca i diverses illes al mar Roig– s’han limitat a atacar les infraestructures i els petroliers saudites, exclusivament, sense afectar ningú més. Per això els EUA s’han abstingut, de moment, de socórrer Riad malgrat les peticions del seu aliat. Qui sí que s’ha mogut és França, que ha anunciat la pròxima tramesa de reforços militars per protegir la terminal petroliera saudita de Yanbu.

L’ Aràbia Saudita ha demanat formalment l’assistència de Turquia i el Pakistan, països amb qui va firmar un acord tripartit de defensa conjunta a l’agost. En cas de produir-se aquesta intervenció, els huthis podrien estar temptats de provar de bloquejar Bab al-Mandab i estendre el conflicte. En aquest cas, Djibuti seria al centre de l’huracà.