L’últim motí

Puerta del Sol, divendres, 19.45 h. Ha plogut i els darrers rajos de sol il·luminen l’anunci del Tío Pepe, entranyable rètol comercial de la plaça, instal·lat aquí des de l’any 1936. Els pulcres executius d’Apple van voler eliminar el castís anunci quan van obrir una botiga molt elegant als baixos del costat dret de la plaça, però una campanya amb 50.000 signatures va moure cel i terra per conservar-lo, fins que la comunitat de propietaris del número 11 va oferir el seu terrat. L’espanyolíssima ampolla de Tío Pepe ara és a l’edifici de davant de la seu de la Presidència de la Comunitat de Madrid. Alegra els matins d’ Isabel Díaz Ayuso , governadora de la plaça, i aquests dies dona un toc nacional-popular a l’acampada de l’habitatge, l’últim motí de Madrid.

Madrid és ciutat de motins. Capital d’ Espanya sense fàbriques en el seu origen històric, no té una ira social teixidora. La ira madrilenya s’acumula silenciosament i un dia esclata. La llista diuen que comença amb el motí dels gats el 1699. Hi havia gana i els gats (els madrilenys), enardits per una dona que ja no podia alimentar la seva filla, es van rebel·lar contra el ministre d’Hisenda, marquès de l’ Oropesa. Eren temps ombrívols. Carles II , el Hechizado , l’últim dels Àustries, malalt i contrafet, va haver d’intervenir perquè baixés el preu del pa.

El motí madrileny més cèlebre és el d’ Esquilache el 1766. Leopoldo de Gregorio , marquès de Squillace, sicilià, ministre d’Hisenda de Carles III , va prohibir la capa llarga i el barret d’ala ampla perquè no circulés gent emboçada durant una perillosa crisi de subministraments. La penya es va rebel·lar i el rei va haver de cessar el seu ministre predilecte. L’il·lustrat Squillace pretenia apujar els impostos a l’ Església catòlica i a la noblesa, perquè contribuïssin més al comú, i li van muntar una tremenda campanya de denigració a còpia de pasquins i rumors. Van acusar la seva dona, italiana, de vendre càrrecs públics i militars. Tot està inventat. “ Esquilache, fill de puta!”

Va venir després el motí d’ Aranjuez contra Manuel Godoy , acusat per la facció fernandina de voler lliurar Espanya a Napoleó . Fill de gentilhomes de províncies, l’extremeny Godoy havia acumulat molt poder, s’havia convertit en el gran conseller de Carles IV , raó per la qual era profundament odiat per l’alta noblesa. Godoy tenia una gran ambició i alhora era molt pragmàtic. “Godoy, fill de puta!”. Ho va pagar car. I Espanya encara més quan Ferran VII va arribar al tron.

Podríem incloure en la llista de dramàtics motins madrilenys el vespre del 13 de març del 2004, quan el Govern de José María Aznar va perdre el control del relat sobre els atemptats i la gent va començar a enviar SMS per expressar la seva indignació per la manipulació informativa de la tragèdia. Passa-ho. Va venir després el motí del 15 de maig del 2011, any que Android es va convertir en líder mundial de la telefonia mòbil. Ressaca de la gran crisi econòmica amb Android. L’etiqueta #spanishrevolution es va convertir en tendència mundial. Elon Musk encara no havia pres el control de Twitter. El mite del 15- M té un gran rerefons tecnològic. Les xarxes socials s’estaven consolidant com una eina política eficaç, com havia demostrat Barack Obama .

L’acampada de la Puerta del Sol és animada per nous grups d’esquerra, aliens al Govern central

En aquell temps, les xarxes semblaven d’esquerres. Avui aquell escenari ha canviat, com sabem bé. La banda dreta ha invertit poder, gent, talent i molts diners en les xarxes digitals. Les tornes han canviat. Divendres passat vaig assistir a la Puerta del Sol a una escena molt significativa. Els acampats estaven fent fora de la plaça un provocador. El tipus gesticulava amb un telèfon mòbil a la mà, mentre els manifestants l’expulsaven a crits, gravant-lo amb els seus mòbils. Semblava una dansa ritual. Poc contacte físic. El tipus va anar retrocedint fins a situar-se darrere del cordó policial. L’estabilitat del territori Sol exigeix aquests dies que no hi hagi incidents seriosos i que es transmeti sensació d’ordre. (La policia va disparar ahir a la nit gasos lacrimògens contra grups d’extrema dreta que s’apropaven a l’acampada).

Durant el 15- M, Esperanza Aguirre , llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, va començar a posar-se nerviosa i va haver de temperar-la el seu cap de gabinet, Regino García Badell , nebot de Carlos Arias Navarro , que de jove havia militat en l’organització comunista Bandera Roja, i sabia una mica el que es teixia a la plaça. Díaz Ayuso ara està més nerviosa que la seva antecessora, perquè ella és en l’origen del motí de Maricarmen . Tot motí té un factor desencadenant i en aquest cas n’hi ha dos: l’ aticazo d’ Ayuso i el desnonament d’una dona de 87 anys. No és necessari explicar gaire més la història ja coneguda com l’ aticazo .

Algú va dir a la presidenta madrilenya que si la Generalitat de Catalunya té la Casa dels Canonges, residència oficial a disposició del president, la Comunitat de Madrid també podria tenir una Casa dels Canonges a Chamberí. I ella va triar un àtic magnífic situat davant de la casa de la seva mare, pel qual la CAM ha pagat més de sis milions d’euros. Sis milions. Història no apta en una ciutat en què molts joves paguen cinc-cents euros mensuals per una habitació modesta. El dramàtic desnonament de la senyora María del Carmen Abascal Martín va ser l’espurna que va fer esclatar el gas acumulat. Podia haver estat un altre el detonador.

L’acampada de Sol està dirigida en aquests moments per la Coordinadora de Joves Socialistes i el Sindicat de Llogateres, amb preponderància del primer grup, segons bons coneixedors de la novíssima esquerra madrilenya. La CJS és un grup d’esquerra marxista molt disciplinat, en què conflueixen sectors escindits de l’esquerra abertzale basca, joves amb perfil molt més socialista que nacionalista, amb les joventuts del PCE separades del partit el 2023 per disconformitat amb la línia pactista de l’actual direcció. La CJS de Madrid avui porta el segell d’aquestes joventuts comunistes. Estan molt lluny de Sumar i no gaire a prop de Podem. Seria temerari considerar-los un grup d’exaltats. El Sindicat de Llogateres de Madrid té diversos components, amb certa presència de Més Madrid i IU. En aquests moments, la CJS porta la veu cantant i seva és la consigna de vaga general. Els qui escriuen que l’acampada de Sol ha estat instigada pel Govern espanyol no saben de què parlen.

Diferències amb el 15- M? Moltes. Hi ha més disciplina, un focus programàtic clar, més discurs polític i menys discussions existencials. Aquest cop no hi hi ha cartells amb frases del filòsof alemany Nietzsche. Menys espontaneïtat. Menys romanticisme. És una acció d’acumulació de forces per a un combat llarg.

L’‘aticazo’ d’Ayuso es troba a l’inici de la protesta, avui convertida en causa general

El 15- M no va tenir un president del Govern pendent de la vibració de l’aire a les places –i del contingut de les últimes enquestes– per convocar o no eleccions generals.

Madrid és ciutat de motins i no s’ha de menysprear mai el que passa a les seves places.