Sánchez: eleccions, classes mitjanes, Trump

En la seva última intervenció pública a part de la dramàtica al·locució al Congrés demanant el vot per als decrets sobre l’habitatge, dijous, al Foro La Toja-Vínculo Atlántico, Pedro Sánchez va fer escasses al·lusions a la situació de l’economia espanyola. Potser perquè l’auditori, majoritàriament empresarial, no necessitava gaires recordatoris sobre com li van de bé les coses. Més probablement perquè el president del Govern sabia tot el que es jugava a la votació de l’endemà i per això va anar al gra.

Aquest dia, els seus assessors encara especulaven amb la possibilitat que Junts s’acabés inclinant per una espècie de “sí crític” al decret d’habitatge, a l’estil del PNB, que permetés a l’Executiu presentar-lo com una gran victòria política i prova que la majoria de la investidura continuava viva. Una dosi addicional de gasolina amb què podien estirar uns mesos més la legislatura. Això era tot just tres hores abans que els dirigents del partit de Carles Puigdemont es reunissin per inclinar el polze i condemnar la norma.

Una esperança bastant naïf, ja que Junts és un partit de centredreta, conservador, defensor del dret a la propietat per sobre d’altres molts i a l’electorat del qual –el que li quedi, perquè és difícil saber quin és després de nou anys amb el seu principal dirigent fora del país i les forces d’extrema dreta independentista, Aliança Catalana, segant-li l’herba sota els peus– no li agraden les mesures que posin en qüestió o limitin el seu marge de maniobra amb la principal destinació dels seus estalvis, la propietat immobiliària, el pis o els pisos, segons la capacitat econòmica d’aquests sectors de classe mitjana. Esperar el contrari era apel·lar a l’eutanàsia política.

La votació va deixar clar una vegada més que el ciment de la majoria de la investidura no era un programa socioeconòmic, sinó un d’exclusivament polític, l’amnistia, la reconducció de la crisi política derivada del procés a Catalunya, i que intentar portar-la més enllà només produiria frustració. Independentment del que es pensa sobre els decrets de l’habitatge i de quina sigui la millor solució per al drama social que representa, era una missió impossible associar el futur del decret a un arc polític tan divers com el que va de Podem a Junts. I la qüestió de l’habitatge és tan complexa que, electoralment, la carrega el diable; res no és el que sembla, el sentit del vot dels electors està lluny de ser evident. Molts van accedir a una segona propietat sense imaginar-se que un dia això seria un problema social; ara l’algoritme ja decideix per ells.

L’electorat de Junts no estava per la feina; la majoria d’investidura no comparteix projecte econòmic

Un pot pensar que Sánchez es va equivocar no veient aquesta realitat i creient que n’hi hauria prou amb la pressió política, mediàtica i del carrer, per sortir amb vida. Si va ser així, la llegenda del Manual de resistencia haurà perdut molts punts. Tot i això, també és legítim intuir que el desenllaç final ja formava part del guió o era un dels possibles escenaris, tant que la sortida de les eleccions anticipades també estava inscrita des del primer moment. Al cap i a la fi, convocar-les amb l’argument que el drama existencial més greu dels espanyols, l’accés a l’habitatge, no es pot emprendre amb l’actual composició parlamentària, no és un mal relat per apel·lar al vot.

És un bon moment? Les variables polítiques estan definides per la demoscòpia, les estimacions sobre el vot formen part del resum diari que rep Sánchez i la resta dels líders polítics. Fins ara totes donen una àmplia majoria a l’aliança entre el PP i la ultradreta de Vox. Per això, Alberto Núñez Feijóo demana eleccions un dia sí l’altre també. Té la presidència del govern a l’abast i no la vol deixar escapar..., que no li passi com el juliol del 2023 i un imprevist el deixi amb la mel a la boca.

Un dels empresaris més importants d’ Espanya, president d’una gran companyia, present a A Toxa, descartava que Sánchez avancés eleccions: “Quan jo he de prendre una decisió i hi ha dues sortides i si la primera suposa el final, opto sempre per la segona, guanyo temps i l’escenari pot canviar”. Així i tot, la política no es resumeix en una imitació de gestió empresarial menys científica; incorpora molts més elements que van més enllà d’un full de càlcul i un compte de resultats. El líder polític ha d’interpretar dinàmiques, clima social i previsió d’esdeveniments futurs. És a dir, potser sí, l’executiu té raó; potser no.

A l’argument citat sobre la narrativa que podria tenir Sánchez a l’abast per avançar, buscar una majoria capaç d’afrontar la crisi de l’habitatge, s’hi podria afegir el de l’economia. Creix, crea ocupació i comença a tenir controlades algunes de les variables més complicades dels comptes públics, com ara el deute ja gairebé per sota del 100% del PIB gràcies precisament al bon moment de l’activitat general. Sobre seu planen alguns núvols, la majoria resumits en la pujada dels preus, la inflació, a causa d’un fet exogen, les guerres desencadenades per dos personatges de malson, Donald Trump i Vladímir Putin .

Quant durarà la bonança sense que els efectes de l’escalada de preus provoquin malestar social?

Quant de temps durarà aquesta bonança sense que els efectes de l’escalada de preus i la pèrdua de dinamisme de les grans economies afectin l’acompliment espanyol i l’humor ciutadà? La resposta defineix quin seria el millor moment per a la convocatòria electoral. Malgrat que, com va dir, també a A Toxa, Salvador Illa, una de les grans víctimes d’un avançament electoral, que el deixaria, aquesta vegada segur, sense nou finançament, la desgràcia per al Govern espanyol és que les millores de salaris i els ajuts per contrarestar l’encariment de la vida són absorbits amb escreix per l’ esbojarrat preu de l’habitatge. Les millores no es noten a la butxaca a final de mes. I és poc probable que els ciutadans es manifesten a les portes de la Casa Blanca o del Kremlin pel deteriorament de l’economia.