“Estarà bé en Jack ?”

La Sally tenia por de no reconèixer el seu fill. L’última vegada que el va veure tenia 18 anys. Ara està a punt de fer-ne 31.

Jack Letts està tancat des del 2017: primer en presons kurdes del nord-est de Síria i, des de principis d’any, a Bagdad, on espera judici acusat de pertànyer a l’ Estat Islàmic ( EI). És un dels 5.704 presumptes gihadistes que els EUA han traslladat a l’ Iraq.

Els seus pares, Sally Lane i John Letts, van anar a Bagdad la setmana passada en un grup de cinc famílies de presumptes membres estrangers de l’ EI, amb l’advocat Clive Stafford Smith. El permís per entrar a la presó depenia de les seves ambaixades. El segon dia van tenir por que se n’anirien sense veure els seus fills.

A l’esmorzar de l’hotel, en John va prendre la paraula davant de les altres famílies. “El sol fet de ser a la mateixa ciutat que el meu fill, de saber que és a pocs quilòmetres, ja és molt per a mi”, va dir. “I, si no ho aconseguim aquesta vegada, tornarem”.

Aquella tarda va arribar el correu de l’ambaixada canadenca: el podrien veure l’endemà. A la Sally se li va il·luminar la cara. Una altra mare, que havia visitat el seu fill aquell matí, li va explicar com havia estat, i ella només va preguntar una cosa: si el seu fill li havia semblat ell mateix.

Quan per fi el va tenir davant, mare i fill es van mirar a la cara. En Jack li va dir que tenia bon aspecte: esperava una senyora gran.

“Continuava sent ell –va dir la Sally quan va sortir–. D’alguna manera ha aconseguit conservar l’esperit i el sentit de l’humor”.

En John caminava més lleuger. “Em sento com si m’haguessin tret un pes de sobre –va dir–, perquè ell sàpiga que durant tots aquests anys no hem deixat de lluitar per alliberar-lo”.

La tardor del 2014, el Jack va anunciar que se n’anava de vacances a Jordània. Tenia 18 anys i en feia dos que s’havia convertit a l’islam. No van sospitar i continuen convençuts que no els va mentir. “Creiem que va anar a estudiar àrab”, diu en John. “Que li va passar alguna cosa i va canviar d’idea”. El que sí que saben és que va acabar en territori de l’ EI i que el 2017 el van detenir els kurds.

Des d’aleshores s’han enfrontat amb gairebé tothom: amb la policia, que els té vigilats; amb els jutges, que els van condemnar per enviar diners al seu fill; amb la premsa, que el va batejar Jihadi Jack ( Jack, el gihadista); amb el Govern britànic, que li va retirar la nacionalitat, i amb el canadenc, que no el repatria.

El matrimoni tampoc no ha sobreviscut: avui estan divorciats.

En John, de 66 anys, va néixer al Canadà i va emigrar al Regne Unit als 25; investiga varietats antigues de blat resistents al canvi climàtic. La Sally, de 64, va treballar al món editorial i en organitzacions humanitàries. Vivien a Oxford: classe mitjana, no religiosos, progressistes, criant els seus dos fills perquè sabessin què passava al món.

En Jack, el més gran, va començar amb ansietat i tics quan era adolescent; li van diagnosticar un trastorn obsessivocompulsiu. Quan es va convertir a l’islam, als 16, la religió es va barrejar amb les seves obsessions: s’aixecava de matinada a resar i a rentar-se, no descansava i s’adormia a classe. “Tots els seus amics anglesos van pensar que estava boig –recorda en John–. Només els seus amics musulmans no el van abandonar”.

El descriu com un noi dolç i atent, incapaç de fer mal a ningú. Hi ha una altra versió d’en Jack, la que va arribar als tribunals i als tabloides. El juliol del 2015, ja al califat, un compte amb el seu nom va comentar a Facebook la foto d’un excompany d’escola allistat a l’exèrcit britànic: li encantaria, deia, dur a terme una “operació de martiri”. El seu pare l’hi va recriminar. Va contestar que atacar l’exèrcit era lloable i que li tallaria el cap si se’l trobava.

Els Letts mantenen que no ho va escriure ell, que el grup gihadista s’apropiava dels comptes dels estrangers al seu territori. “Aquest no és el seu anglès”, insisteix en John.

Són molts anys defensant el seu fill, mesurant cada paraula. “Pot ser que cregués que aquell lloc seria una utopia islàmica. És culpable d’haver estat ingenu? Absolutament”, concedeix en John. “Però no és violent. Sé per què hi va anar: perquè pensava que ajudava. No hi va anar a combatre”.

“Em sento més lleuger perquè en Jack sàpiga que tots aquests anys no hem deixat de lluitar per ell”, diu el John

“Si és culpable, ha de ser castigat. Però no crec que ho fes. I ja ha complert una llarga condemna d’aïllament i tortures en mans dels kurds, sense judici, sense proves i sense cap garantia”, diu.

El 2015, des de Síria, en Jack els va demanar diners per a unes ulleres. Li van enviar 223 lliures, malgrat que la policia els havia advertit que enviar diners a l’ EI podia ser finançament del terrorisme. Mesos després, quan intentava fugir del califat i necessitava mil lliures per a un passador, ho van preguntar abans: segons els Letts i el seu advocat, la policia els va donar el vistiplau i després els polítics ho van vetar.

Van ser detinguts el 2016, tot i que el judici no va començar fins al 2019. L’acusació es va construir sobre els missatges privats: correus d’en John suplicant-li que tornés, la Sally preguntant-li si continuava viu. Els van condemnar a quinze mesos de presó, suspesos.

La condemna va arribar d’altres maneres. Van perdre la casa de lloguer. La policia els requisava telèfons i ordinadors cada dos per tres; un cop es van emportar el del fill petit just abans d’un examen. En John va haver de deixar el seu terapeuta, que li va dir que comunicaria a la policia tot el que digués. La Sally ha anat de feina en feina perseguida per l’ombra del terrorisme i avui viu en un vaixell; no pot pagar cap altra cosa.

Poc després de la sentència, el Govern britànic va retirar la nacionalitat a en Jack, nascut i criat a Anglaterra: li va quedar només la canadenca.

Des de la presó kurda, en Jack va concedir entrevistes. A la BBC li va dir el 2019 que havia estat “un enemic del Regne Unit” i que marxar va ser un error. També que hi va haver un moment en què va estar disposat a cometre un atemptat suïcida. Els seus pares afirmen que l’entrevista es va gravar després que en Jack fos torturat i que les preguntes del periodista coincidien amb les dels seus interrogadors; ell mateix l’hi va explicar al seu advocat, Stafford Smith, quan el va visitar a la presó. Per ells és una confessió forçada.

El 2024, entrevistat a la presó per la canadenca CTV, en Jack va explicar una cosa diferent: que tot just arribar es va adonar que l’ EI no era el que li havien explicat i que es va negar a jurar-li lleialtat.

A la presó d’ Al-Karkh, dotze anys després de veure’l per última vegada, els seus pares van trobar un home amb cabells blancs que havia après cinc idiomes.

Els va explicar el que feia anys que temien escoltar. En Jack els va parlar de la fam a les presons kurdes: de vegades donaven menjar a uns presos i als altres res, com si esperessin que es barallessin. De presos apallissats i tornats moribunds a la cel·la. De les descàrregues elèctriques. Del període aïllat en un cubicle de ciment.

Per no oblidar la cara dels seus pares, va intentar reproduir-la amb pedres al terra de la cel·la.

Van ser condemnats per finançament del terrorisme per provar d’enviar diners al fill, que volia fugir de l’EI

“El món ha de saber com han estat de cruels els kurds, tan idolatrats per la premsa occidental”, diu la Sally. “Durant anys no vam poder dir res perquè posàvem en perill en Jack. Ara sí que podem”.

El dia abans de la tornada van escriure una carta al seu fill perquè l’hi fessin arribar a la presó. Li van dir que creuen que en sortirà aviat, i que n’estan orgullosos. “De la seva extraordinària resistència i el seu valor”, explica la Sally. “I com estem de sorpresos i feliços que aquella personalitat seva tan aguda continuï intacta”.