França trenca el silenci d’Ustica

Jo sé. Però no tinc les proves”. És una de les frases més citades a Itàlia. Pier Paolo Pasolini la va escriure el 1974, en parlar de les matances i de les trames fosques que havien travessat el país. Mig segle després, aquella fórmula sembla feta a mida per a una història en què França potser va exercir un paper decisiu i que forma part dels grans “misteris d’ Itàlia”, gairebé una categoria en si mateixa en la història de la república.

La nit del 27 de juny del 1980, un DC-9 de la companyia Itavia que volava de Bolonya a Palerm va caure al mar Tirrè, a prop de l’illa d’ Ustica, i va causar la mort de les 81 persones que hi viatjaven.

Una de les hipòtesis afirma que l’avió va ser abatut per error durant una operació militar contra Gaddafi

Des d’aleshores s’han acumulat sospites, testimonis i reconstruccions, però ningú no ha aconseguit aportar la prova judicial definitiva: segons una de les principals hipòtesis, l’aparell va ser abatut per error durant una operació militar l’objectiu de la qual era el líder libi Muammar al-Gaddafi.

Parlar d’un tomb després de 46 anys pot semblar gairebé absurd. I, tot i això, alguna cosa s’està movent. La Fiscalia de Roma, que semblava disposada a tancar la investigació, ha fet marxa enrere. França ha enviat senyals de col·laboració. El fiscal en cap de Roma, Francesco Lo Voi, que el març del 2025 havia sol·licitat arxivar el cas, ara ha retirat la seva petició i ha parlat d’“una nova línia d’investigació i noves perspectives”. Una nota diplomàtica francesa ofereix a Itàlia una sèrie de documents i expressa la disponibilitat de París per res­pondre a noves peticions de la justícia.

La “pista francesa” va ser rellançada el 2008 per l’expresident italià Cossiga, que va apuntar a un míssil

Darrere d’aquest canvi d’actitud hi hauria una intervenció directa de Giorgia Meloni, que hauria plantejat el cas a Emmanuel Macron durant una cimera bilateral al juny . Fins i tot l’oposició reconeix l’esforç del Govern. “La veritat sobre Ustica és present als documents i en la consciència del país. El cas no s’ha de tancar”, assegura Walter Verini, senador del Partit Demòcrata.

El paper de França és fonamental perquè una de les principals hipòtesis condueix precisament a París. La versió la va rellançar de manera clamorosa el 2008 l’expresident Francesco Cossiga: el DC-9 hauria quedat atrapat en una operació militar destinada a abatre l’avió en què es creia que viatjava Gaddafi. Segons Cossiga, que va assegurar que havia rebut la informació dels serveis secrets italians, el míssil que va assolir per error l’avió d’ Itavia hauria estat disparat per un aparell francès. Una reconstrucció mai demostrada definitivament davant la justícia.

L’obertura de París va arribar després que Meloni plantegés personalment el cas a Macron

França ha estat durant dècades un dels grans forats negres de la investigació. Una de les qüestions clau és saber on eren aquella nit els seus portaavions, perquè se n’hi podrien haver enlairat els caces implicats en la suposada operació. París va assegurar que el Foch i el Clemenceau eren al port de Toló, però alguns testimonis recollits posteriorment a Itàlia van posar en dubte aquesta versió. Les comissions rogatòries també han provat d’aclarir l’activitat de la base aèria de Solenzara, a Còrsega, i què van registrar aquella nit els radars francesos. “La pista francesa va ser poc investigada durant anys”, explica Francesco Grignetti, periodista i autor de diversos assajos sobre els misteris d’ Itàlia. “També per un antic reflex antiamericà, segons el qual la culpa sempre és de la CIA. Una actitud que de vegades impedeix de veure anomalies, com la presència del portaavions Foch ”.

Però fins i tot entre els familiars de les víctimes domina la prudència. Els documents que París s’ha declarat disposat a transferir –dos del Ministeri de Defensa i nou arxius informàtics– podrien no contenir res realment nou. Giuliana Cavazza, que va perdre la seva mare en la tragèdia, explica que “sembla que es tracta de material que ja figura en les tretze comissions rogatòries realitzades per Itàlia”.

Després de 46 anys, demanar optimisme potser és demanar massa.