Cherkaoui i Zimmermann, artistes eterns

A quina edat un ballarí o un pallasso s’han de retirar de l’escenari? Aquesta és la pregunta que es van formular Sidi Larbi Cherkaoui i Martin Zimmermann quan van començar a pensar en l’espectacle Has ­been. El primer és coreògraf i va ser ballarí, i el segon s’ha mogut per diverses disciplines vinculades amb el teatre físic, el clown i el moviment. El moviment és, doncs, un territori compartit entre tots dos artistes.

L’edat no perdona i és evident que si la feina que una persona fa té a veure amb el seu estat físic, arriba un moment que s’ha de plantejar si deixa de sortir a l’escenari, deixa de posar el seu cos al servei de l’art, i es dedica a altres aspectes que, tot i ser cosins germans d’allò que han fet tota la vida, permeten una altra actitud física.

És el cas de Larbi, que ara és el director del ballet del Gran Teatre de Ginebra. Tot i que es pensava que ja no sortiria a l’escenari, no s’imaginava que Zimmermann l’empenyaria a tornar-hi. Amb quina excusa? Doncs per reflexionar sobre l’edat de l’artista, sobre com era i com és l’art escènic i com ha canviat durant tots aquests anys de professió. Amb aquest objectiu, Has ­been esdevé una mena de catàleg de números clàssics i moderns, alguns dels quals Zimmermann ja ha explorat a l’escenari.

Els músics Alexandre Dai Castaing, Kaspy N’dia i Kazutomi Kozuki també són grans intèrprets

L’artefacte escènic és un seguit d’elements en blanc i negre amb unes taques de color que recorden un quadro de Mon­drian i que els mateixos artistes especifiquen, i els jocs amb el bombí de Zimmermann també remeten a Magritte, amb un posat que transita tots els còmics del cinema mut. Entre tots els elements, hi ha una estructura com una capsa de sabates gegant, que es plega i que té portetes, de manera que esdevé un personatge més de la funció. Ja es va poder veure al Mercat de les Flors a l’espectacle Hallo del 2017.

És un personatge més de la funció, però no pas de la his­tòria, perquè la dramatúrgia és escassa: tenim una diva, sí, i tenim un servent, també; més tres músics meravellosos, Alexandre Dai Castaing, Kaspy N’dia i Kazutomi Tsuki Kozuki, que esdevé un intèrpret més al costat de Larbi i Zimmermann, cantant i esdevenint el mirall o el calidoscopi dels jocs de miralls que reten homenatge als millors números de pallassos clàssics.

La successió d’esquetxos, alguns de tan entranyables com el del televisor convertit en un tea­tret de putxinel·lis, o impactants com el raper cantant l’havanera de Carmen, és llarga, potser massa i tot: imatges noves i del passat, del seu passat, que volen fer reflexionar el públic sobre com ha evolucionat el teatre durant els anys que ells han estat actius dalt de l’escenari.

Un raper cantant l’havanera de ‘Carmen’ o el televisor de guinyol són alguns dels números destacats

Dimecres, a la presentació de l’espectacle, Zimmermann explicava que quan Larbi es va instal·lar a Suïssa va veure l’oportunitat que tots dos es trobessin més sovint, perquè sempre havien estat en contacte i havien admirat els espectacles respectius. Però Larbi ja no pujava a l’escenari. Amb 50 anys, ho havia descartat, però potser havia deixat una escletxa de llum, que Zimmermann, de 56, va saber aprofitar.

El resultat és aquest Has ­been, que també pretén ser una metàfora d’una Europa que va de mal borràs entre Putin i Trump, i que ells transiten amb tot el seu art i tota la transgressió de gèneres que es passen de l’un a l’altre. Larbi convertit en el pallasso llest, el clown, el carablanca, i Zimmermann, com a gran august, demostren que estan en plena forma i que han sigut, però que encara són.