Lamine Yamal non stop

Lamine Yamal ha tornat a exhibir-se en un partit de la selecció, aquest cop contra Txèquia. Mentre va ser damunt la gespa, l’equip es va imposar amb una superioritat prou evident perquè, al minut 21, el públic d’Oviedo considerés que ja s’ho havia passat prou bé per posar-se a perdre el temps sumant-se al detestable ritual de l’onada. Un quart d’hora abans, Lamine havia marcat un altre gol de bandera i estava jugant amb un desparpajo (en català, la paraula desimboltura no és tan eufònica) que el defineix com un jugador irrepetible.

Al final del partit, el seleccionador Luis de la Fuente va subratllar el talent del futbolista i va vaticinar que encara li queda marge per millorar. El talent de Lamine salta tant a la vista que és el primer que es veu, no solament quan agafa la pilota sinó també quan se situa damunt del camp i, amb un instint i una creativitat depredadors, s’activa amb una velocitat que enlluerna. Aquesta evidència ens estalvia moltes teories i ens remet a l’anècdota, mil vegades repetida, de Carles Rexach (també l’explica al documental Correr es de cobardes , a Movistar+) el primer dia que va veure jugar Messi: només va necessitar trenta segons per adonar-se que l’argentí era, tot i ser un nen, el millor dels vint-i-dos jugadors.

Després dels últims partits de la selecció, la figura de Lamine continua creixent

A Oviedo Lamine va tornar a celebrar el gol repetint gestos de satisfacció marcial que el distancien dels futbolistes austers i de conducta introvertida. Amb el Barça, ja té pactada amb Raphinha una vistosa coreografia que, sense ofendre els rivals, es distancia de la idea de la contenció. Ja fa dècades que les càmeres i l’ús comercial de qualsevol gest personalitzen tots els detalls del joc i contribueixen a la construcció d’una marca individualitzada que genera patrocinis i l’interès de les xarxes socials. Quan, no fa pas tant, Thiago i Alves es van posar a ballar després de marcar un gol, Carles Puyol els va instar a recuperar el capteniment que aleshores es considerava un valor de club i, per extensió, fins i tot de país.

Avui el capteniment, la falsa modèstia i la contenció pública han sigut dinamitats per onades de vanitat, postureig i narcisisme. En el cas de Lamine, fa la impressió que el futbol és l’extensió natural d’aquest talent que comentava De la Fuente. “Sense talent, encara que treballis molt no serà suficient”, deia Rafael Nadal. I Gustave Flaubert reblava el clau amb una reflexió oportuna: “Per tenir talent, has d’estar convençut que en tens”. El que és interessant de l’evolució de Lamine és que l’estem vivint en directe. D’ençà que Xavi es va atrevir a incloure’l al primer equip –tothom diu que era tan evident que si no ho hagués fet Xavi ho hauria fet un altre, però el cert és que Xavi va ser el primer i que aquest és un mèrit que ningú li podrà treure–, Lamine s’expandeix en dues vies paral·leles. Primer, a través del joc, amb un desplegament de recursos que al principi semblaven intuïtius i que ja sabem que són un camp de gaudi particular i d’enlluernament col·lectiu. I després a través de la gestió del seu personatge, que també regateja i finta els perills més evidents de la fama mal entesa i que, amb el domini del flow i la naturalitat audaç, intel·ligent, alegre i valenta que destil·la, em sembla tan interessant com quan agafa la pilota.