Al MinutoInternacionalPolíticaOpiniónSociedadDeportesEconomíaCiudadesPopCulturaSucesosLa Contra
Suscríbete
La Contra Nº 12.488 · 15 mayo 2026, 08:48
John Armstrong
John Armstrong, filòsof en cap de The School of Life i escriptor:

“Tots tenim por de no ser dignes d’amor”

Foto: LV

Tinc 59 anys. Vaig néixer a Glasgow, em vaig educar a Oxford i visc entre Londres i el Brasil per qüestions d’amor. Soc doctor en Filosofia. Divorciat. Dos fills. Hi ha molt pocs països que semblin ben gestionats i no hi ha una solució senzilla. Les religions són un invent preciós i que compleix una gran funció.

Escucha este artículo
0:00 7:42
Actualizado hace 23 d Contrastado por la redacción Cómo lo hemos informado

Esta información ha sido elaborada por la redacción de La Vanguardia a partir de fuentes propias y verificadas.

Sugerir una corrección Política de correcciones de La Vanguardia
4 puntos clave Ver
  • 01Perquè implica una altra persona que mai serà com en la nostra fantasia.
  • 02El ritme de la seva existència no encaixarà amb facilitat amb el nostre.
  • 03L’amor és intimitat, i quan t’acostes molt a una altra persona trobes les diferències, les coses que no encaixen.
  • 04Per això l’amor comporta conflicte.

Per què l’amor és tan difícil?

Perquè implica una altra persona que mai serà com en la nostra fantasia. El ritme de la seva existència no encaixarà amb facilitat amb el nostre.

Una decepció?

L’amor és intimitat, i quan t’acostes molt a una altra persona trobes les diferències, les coses que no encaixen. Per això l’amor comporta conflicte.

Però l’amor és el nostre desig més gran.

Sí, arrosseguem la fantasia d’una unió perfecta: algú amb qui sigui fàcil estar, que vegi el que hi ha de bo en nosaltres, que ens comprengui, ens cuidi i ens ajudi.

Què fem quan ningú no està a l’altura d’aquest somni?

Desenvolupar una visió més madura de l’amor: un amor generós amb les imperfeccions de l’altre i disposat a perdonar. El món no ens deu una persona perfecta.

I per què som tan infantils?

No crec que siguem infantils; crec que estem mal educats sentimentalment. Ens han ensenyat a pensar que l’amor veritable hauria de fluir sense fricció. Però quan una relació es torna íntima apareixen les diferències reals. I confonem aquesta incomoditat amb un fracàs, quan en realitat és el començament de l’amor adult.

La intimitat s’aprèn o sorgeix?

Totes dues coses. Els moments fàcils són naturals: riure amb algú divertit, abraçar a qui és càlid. Però les parts difícils s’aprenen, com estar amb algú que viu la seva feina amb angoixa. La intimitat subratlla les diferències.

Diu que l’amor és l’epicentre de la nostra biografia.

Per a la majoria, la història de la seva vida és la de les seves relacions: els pares, la recerca de parella, els dubtes, els fills, l’anhel. L’amor no és un ornament sentimental; és una manera d’entendre la nostra existència.

Com es pot impedir que les relacions siguin una font de conflicte?

Crec que no es pot. Si imaginem una bona relació com una relació sense conflicte, posem el llistó al lloc equivocat. El problema no és la diferència, sinó el pànic: “No m’estima”, “no m’entén”, “ja no és com el principi”. Una relació madura aprèn a explicar el conflicte.

Estimar no és només sentir, és sostenir.

Això és el que em va interessar filosòficament. Moltes relacions comencen amb esperança i després s’espatllen, i pensem que l’amor ha pres un mal camí. Però no necessàriament és així. Primer idealitzem l’altre; després apareix la part incòmoda.

Això sona poc romàntic.

El romanticisme m’emociona, però ens ha ensenyat a valorar el tremolor del començament, no el treball de la continuïtat.

Què té a veure imaginar amb estimar?

Moltíssim. La imaginació ens enamora: coneixem algú i comencem a imaginar una vida amb aquella persona. Però hi ha una altra imaginació encara més important.

No me la imagino.

Imaginar la història de l’altre. Si la meva parella s’angoixa perquè el sopar no és perfecte, puc pensar: “Està boja”. O preguntar-me: “Quina història la va fer així?”. Imaginar és construir una visió de l’altre en la qual encara pugui ser estimat.

La idea de la mitja taronja ha fet molt mal.

És una idea perillosa: creure que existeix algú destinat a completar-nos. No existeix. El que existeix són persones amb qui podem construir bones relacions.

Però ara sempre sembla haver-hi algú millor en l’horitzó.

Aquest és un problema molt modern. Les aplicacions de cites alimenten la fantasia que existeix una opció més adequada. Però aquesta altra persona també serà difícil. Només que encara no ho saps.

Estimar és desitjar l’altre tal com és?

Sí. Cal partir de l’acceptació: “M’encantaria que anessis al gimnàs, però t’estimaré igualment si no hi vas”. Tots tenim por de no ser dignes d’amor.

L’amor és una cosa que es practica?

Ho vaig aprendre mirant els meus pares. S’estimaven sincerament, però es ferien sense necessitat. Així vaig entendre que sentir una connexió emocional és només el principi. Després venen les habilitats.

Vostè va tenir un amor per sempre.

Sí, vam estar junts més de trenta anys. Vaig pensar que seria per sempre.

Va fracassar?

Durant molt de temps em vaig sentir culpable. Fins que vaig entendre que érem dues persones perfectament bones que ja no desitjaven viure juntes. Una relació pot transformar la teva vida i tot i així acabar-se. Una novel·la no fracassa perquè arribi a l’última pàgina.

I què queda quan acaba?

El que et va transformar. I el penediment. La filosofia m’interessa perquè ens obliga a viure dins d’aquesta complexitat.

IS
Ima Sanchís
La Contra

Forma parte de la redacción de La Vanguardia.

Ver comentarios 3
Las normas de la comunidad aplican.
ML
Marta L.Suscriptorhace 12 min

Buen análisis, ayuda a entender el contexto de la noticia.

JP
Joan P.Suscriptorhace 28 min

Se agradece el rigor y las fuentes contrastadas.

RV
Roberto V.hace 1 h

Excelente trabajo de la redacción, como siempre.