“Quan algú torna al barri, comença a curar-se”

Per què es dedica a la salut mental?

Perquè vaig créixer veient les dificultats dels meus tres germans petits.

Quin problema tenen?

Discapacitat auditiva. Recordo el pati de l’ escola: volien jugar amb els altres, però no podien comunicar-se de la mateixa manera. Això em va marcar.

Què li va generar?

Protecció, però també una convicció: són com nosaltres i tenen dret a fer la vida que vulguin.

I va acabar dirigint una fundació de salut mental.

Jo venia del món financer i pensava que em contractarien per gestionar. Però quan vaig conèixer el projecte vaig entendre que allò anava de vides. La malaltia mental afecta persones molt vulnerables.

Què fan vostès per ells?

Convertim problemes en solucions. Si hi ha solitud, connectem persones. Si no poden pagar un lloguer, impulsem pisos compartits. No decidim per ells: els ajudem a decidir.

Tot això sembla molt costós.

I una residència o un llit psiquiàtric també ho és. Fins i tot més. Amb bons suports a casa, podrien viure fora d’allí i millor.

Què significa ajudar-los a decidir?

Escoltar quina vida volen tenir: on volen viure, quines relacions volen conservar, què els fa sentir-se bé. No imposem una vida correcta: intentem donar-los suports per construir la seva.

Per què són tan vulnerables?

Perquè la malaltia mental encara genera por i rebuig. Hi ha la idea que són persones perilloses, però nosaltres veiem just el contrari: solen ser més víctimes que no pas amenaça.

Hi ha qui n’abusa?

Sí. Hi ha persones que s’aprofiten de la seva solitud. Els conviden a un cafè, els escolten una estona i acaben traient-los diners. Són extremadament vulnerables emocionalment.

Vostè sempre ha defensat que puguin viure fora dels psiquiàtrics.

Sí. Poder passejar, prendre un cafè, decidir quan surts o què menges, fer activitats. Hi ha persones que fa anys que estan tancades i comencen a millorar quan tornen al seu barri.

Ara li dona suport la llei.

La Convenció de l’ONU va fer que canviés la mirada: ara ja no parlem d’incapacitar, sinó de donar ­suports.

Quin percentatge de malalts mentals podrien viure fora d’un psiquiàtric?

Moltíssims més dels que ens pensem. Amb els suports adequats, la majoria podrien viure fora. El problema no és la malaltia: és la falta de suport.

L’habitatge ho canvia tot.

Sí. Quan algú té una llar, un lloc on sentir-se d’algun lloc, moltíssims problemes comencen a desaparèixer.

Hi deu haver persones incapaces de de­cidir.

Hi ha qui necessita moltíssim suport. Però fins i tot llavors cal intentar preservar la seva voluntat. És un canvi profund.

Posi’m un exemple.

Un home amb ludopatia havia perdut tots els seus diners. El jutge ens va demanar d’ajudar-lo a controlar les seves despeses. Al principi estava furiós amb nosaltres. Però vam començar a treballar amb ell, entenent què hi havia darrere d’aquella addicció. Avui ha superat la ludopatia i ajuda altres persones.

Ha vist canviar moltes vides?

Moltíssimes. Persones que semblaven desnonades socialment i han reconstruït vincles, amistats, rutines. De vegades el canvi comença per una cosa molt petita: sortir de casa.

Què ha après?

Que la solitud empitjora molt les coses. Recordo un home de la meva edat que em deia: “A les deu del matí ja ho he fet tot”.

Estava sol.

Sí. Intentava anar al gimnàs i se sentia diferent. Intentava anar a la biblioteca o apuntar-se a activitats, però no aconseguia seguir el ritme. Llavors vaig entendre que el problema no era només clínic: era humà.

I què van fer?

Acompanyar-lo. De vegades algú només necessita que una altra persona l’ajudi a entrar al món una altra vegada.

Els pares ho carreguen gairebé tot.

Sí. Molts dediquen la seva vida sencera a cuidar. I quan moren, els malalts queden paralitzats davant la vida quotidiana: no havien cuinat mai, fet cap gestió o sortit sols de casa.

Algun cas especialment emocionant?

Un home que havia viscut sempre amb la seva mare. Quan ella va morir, es va quedar sol, davant del televisor. Vam començar a ajudar-lo a sortir, a organitzar-se, a relacionar-se. Va conèixer una dona i es van enamorar.

Es van casar?

Volien casar-se, però no els deixaven perquè ell estava incapacitat legalment. Ho vam lluitar. I es van casar. Va ser un dels casaments més emocionants de la meva vida.