“Vaig mirar el firmament estrellat i vaig sentir una gratitud immensa”

Creu en els seus morts...

Més que en els vius.

I són...

Els meus pares, la meva gossa Zuri, Pepelu (exmarit meu): em conforten amb més honor, pietat i humanitat que els vius.

Però vostè parla als vius.

A Ràdio Nacional fa 27 anys, i abans durant 15 anys a Catalunya Ràdio.

Són més de 40 anys...

No m’ho crec... Però sí: amb 18 anys vaig començar a la ràdio local... i en tinc 58.

Recordo la seva eufònica veu a les matinades de La nit dels ignorants ...

Del 1996 al 1999. Des del locutori jo veia una finestra il·luminada durant el programa a l’edifici del davant...

Un admirador?

La llum d’un nàufrag. Apagava quan acabava jo. No va trucar mai ni es va manifestar.

Potser llegeix això i li truca ara...

Trucaven amb preguntes estranyes: “A quina velocitat vola una mosca?”, va preguntar un. I un catedràtic d’entomologia va trucar... i va donar-li la resposta!

Algun moment que la commogués?

“Escoltar-te em va confortar cada matinada que sortia de l’hospital”, em va confessar una mare amb un fillet malalt de càncer, que moriria. Això ho compensa tot.

Què la mou a parlar cada dia al micròfon?

La curiositat per la humanitat. I saber que una veu pot fer mal... o salvar.

S’ha penedit d’alguna cosa dita?

No, perquè no he buscat mai fer mal: és de periodistes incapaços o ignorants.

Què és el millor de fer ràdio?

Poder mostrar que la vida passa per nosaltres. Ara he gravat Escolta Poblet .

Què és Escolta Poblet ?

Un viatge a les interioritats del monestir de Poblet.

Magnífic enclavament.

Amb el meu company Pep Gorgori vam viure al monestir cada cap de setmana durant un parell de mesos: hi hem gravat de tot, hem entrevistat els monjos...

S’han deixat preguntar... de tot?

De tot! M’han sorprès. De sexe, de la seva vocació... Em va impactar la precisió amb què un monjo, el pare Torcal, explica la crida de la seva vocació: tenia 8 anys, era al llit, a fora plovia...

Què més ha gravat?

A més de converses, els sons del claustre, l’aigua del sortidor, una piuladissa d’ocells, cants de matines i vigílies, músiques, una porta que es tanca...

M’està venint de gust escoltar-ho.

Amb auriculars: et sentiràs a dins de Poblet, temps i espai desapareixen. Poblet és un microcosmos, l’exterior es dilueix i sents amplificar-se la teva humanitat.

Descrigui’m un instant seu allà.

Una mitjanit vaig mirar aquell firmament estrellat... i vaig sentir una immensa gra­titud.

Meravellós.

No tothom resisteix un silenci tan eixor­dador, allunyat de pantalles i vanitats d’aquesta societat que encimbella la me­diocritat i el cretinisme.

Quin món hi ha a Poblet?

Un món de misericòrdia, compassió, bondat.

En què són útils a la societat uns monjos apartats?

Resen per tu, per mi. Algú ha de fer-ho. I exemplifiquen una manera de viure més serena. No està malament.

I custodien l’ Arxiu Tarradellas.

Sí, que mereix visita: reprodueix el seu despatx. I preserva les seves cartes, d’entre altres corresponsals, Mercè Rodoreda. I hi ha un altre arxiu d’interès...

Quin?

El de l’historiador i hispanista Paul Preston: va enviant-hi caixes amb el seu llegat com a investigador.

Quines virtuts destacaria dels monjos de Poblet?

Valentia, elegància, sensibilitat, escolta. El pare Lluc Torcal, el pare Borja, el pare Barrué... són modèlics. La regla de l’ordre de Sant Benet va dictar a l’edat mitjana que l’ abat mana... però està obligat a donar veu i escoltar els monjos.

Jo vaig entrevistar-hi el pare Agustí Altisent.

Jo l'Ábad Rafel Barrué, actual abat: “Vaig arribar aquí amb una maleta petita i una altra de gran. D’entrada vaig obrir només la petita...”, em va confessar.

Per veure com s’aclimatava...

“Quan va arribar el fred, vaig obrir la gran... i fins avui!”.

Què espera vostè de la ràdio d’ara endavant, Sílvia?

Continuar gaudint-ne, sempre oberta al que sorgeixi.

Aconselli alguna cosa a una jove radio­fonista.

No t’abandonis a improvisar, tu estudia i prepara’t... I estima molt el que fas!