“A l’immigrant li diem alhora: no et volem i et necessitem”

La salut depèn de la imatge que la Sanitat tingui de tu?

Fa 25 anys vaig conèixer un nen mexicà que recollia fruites amb la seva família per diversos estats dels EUA i ens vam fer amics.

Eren il·legals?

Els van detenir en alguna ocasió, i és que a l’immigrant li diem alhora: no et volem i et necessitem.

El necessiten els qui l’exploten i no el volen els qui creuen que hi competeixen?

I aquesta tensió es projecta al seu cos. Avui aquell nen té 35 anys. Ha patit diabetis 2 mentre treballava per tot arreu. No és greu: amb una mica de metformina, dieta, cura... es controla. Vaig veure el meu amic fa poc.

I...?

Ell ja no em va veure. La diabetis l’havia deixat cec. I els seus ronyons fallaven. Però la seva família no. Li donen suport en tot. El vaig acompanyar a l’hospital i vaig veure com el van ignorar perquè és mestís. Va costar que l’atenguessin. Li passava sovint.

Per què viatja amb els temporers?

El món és desigual i el tractament que cadascú rep també depèn de la seva aparença, perquè és el reflex del nostre nivell econòmic i social. I aquest reflex determina el tracte mèdic que rebem com a individus en cada cas.

Vostè com a metge jutja el tractament mèdic i com a antropòleg, el social?

El que faig és viatjar, viure, experimentar amb els pacients com les desigualtats de tota mena ens emmalalteixen i que aquesta malaltia és tan individual com estructural. La desigualtat és social; la malaltia i el tractament mèdic la individualitzen.

Els prejudicis maten com els virus?

Ho he comprovat des que acompanyava de nen el meu pare, metge, i la meva mare, educadora, a ajudar en un hospital a Mèxic. Al final de la carrera, em vaig unir a temporers mestissos a la frontera i vaig ser empresonat amb ells. Els vaig anar seguint i investigant el seu peregrinatge buscant feina pels EUA.

Caldria investigar-lo aquí també.

El metge en mi veu què és el millor per a un pacient i l’antropòleg descobreix després i investiga de manera sistemàtica els pre­judicis que es reflecteixen en el tracte clínic i en les estructures sanitàries que els sistematitzen. Jo ara visc amb els qui pateixen la desigualtat i després la investigo i l’explico.

Ha revelat altres casos?

I també com els metges anem perdent l’empatia amb el pacient ja des que estudiem medicina a la facultat.

Com?

Quan vaig a congressos mèdics em sento sol, perquè es parla d’un esprai nasal d’insulina, per exemple, molt eficaç per tractar la diabetis, però que només els molt rics es poden pagar... I allà ningú no es queixa.

I als congressos d’antropologia?

De vegades, presenten ponències fascinants, però que també em deixen preguntant-me: a qui serveix saber això? A qui pots ajudar sabent-ho?

Què es pot fer?

Els metges que estudiem a més ciències socials vam fundar la Societat d’ Humanitats, Ciències Socials i Medicina, que agrupa especialistes de Harvard, Berkeley, Stanford...

I ara investiga a Barcelona?

De fet tenia una còmoda posició com a chancellor professor a Berkeley, però vaig acceptar venir a Icrea a Barcelona per continuar treballant aquí en un hub per a la medicina social al qual hem convidat a unir-se altres universitats europees, com les d’Oslo i Ams­terdam. I hi hem unit la URV.

Estudien altres casos concrets?

De manera periòdica i sistemàtica. I els publiquem un cop al mes a The Lancet . L’últim ha estat sobre el campament sahrauí del Tinduf. Vaig tornar-ne abans-d’ahir.

Què va estudiar al Sàhara algerià?

Vaig veure una dona que paria a la llum dels focus dels totterrenys amb una calor sufocant i sense electricitat, perquè els generadors no funcionen a partir de certa temperatura. Després, va arribar un nen a qui havia picat una serp i els metges van haver d’esbrinar l’espècie amb aquella llum precària.

El van curar?

Els meus col·legues sahrauís van aplicar fulles d’acàcia a la mossegada, perquè saben que és una planta curativa. No van poder fer res més, perquè no tenien més mitjans.

No tenen antídot contra el verí?

No, perquè Trump va tallar l’ajuda que els donava l’ Acnur ( Nacions Unides). I tampoc no podien utilitzar l’única ambulància disponible per enviar el nen a un hospital, per si hi havia un cas més greu.

La política o la geopolítica acaben determinant si una criatura mor o una altre neix?

És un altre exemple de com les desigualtats en la concepció dels altres es transformen en maltractament mèdic. Les malalties sovint no són de l’individu, sinó de la societat; però la mirada clínica tendeix a individualitzar-les.