“Sempre havia sospitat que cos i sentiments parlaven entre si”

Va estudiar Literatura. Què la va portar a la cirurgia?

Va ser un canvi estrany perquè en la meva família no hi havia metges i les ciències m’anaven fatal. Però un dia em van convidar a entrar a un quiròfan i vaig sentir que alguna cosa en mi canviava radicalment.

Una revelació?

Sí: fascinació pel cos humà.

Què va aprendre de bo i de dolent a la facultat de Medicina?

Vaig aprendre a mirar el cos amb sorpresa i curiositat; m’acompanya encara. El dolent: vaig aprendre la necessitat de protegir-me en un entorn molt masculí i competitiu.

Va amagar que havia estudiat Literatura?

Sí, volia que em veiessin com una metgessa autèntica . Després vaig comprendre que llegir llibres i estimar l’art també ajuda a ser una bona cirurgiana.

Què exigia ser cirurgiana als noranta?

La cirurgia era un entorn molt competitiu i dominat per homes. Vaig aprendre a desenvolupar el meu costat més competitiu, ambiciós i dur. Vaig apaivagar altres parts de mi: la sensibilitat o la compassió.

La seva malaltia i la del seu fill la van can­viar?

Sí. Quan vaig descobrir que el meu cor no funcionava bé i quan el meu fill va ser diagnosticat d’un cavernoma cerebral vaig entendre una cosa essencial: no estem els metges a un costat i els pacients a l’altre. Tots som éssers humans vulnerables.

Li van diagnosticar una cardiopatia amb una abraçada.

Tenia poc més de vint anys i un nòvio estu­diant de Medicina em va escoltar el cor: “Aquí alguna cosa no va bé”. Aquell moment va ser estrany: vaig comprendre que necessitaria cures tota la vida.

Què ha après com a pacient?

La malaltia ha dissolt la frontera amb els meus pacients. Un pacient no vol només informació, vol que algú li digui: “Soc aquí i em cuidaré de vostè”.

Els metges que emmalalteixen s’humanitzen?

La malaltia t’acosta a l’altre. Entens coses que abans només coneixies des de l’altre costat del bisturí.

Cal creure’s una mica Déu per obrir algú amb un bisturí?

Necessites molta confiança. I la confiança sol venir acompanyada d’ego.

Què ha fet amb el seu?

Els meus fills el mantenen sota control. Em critiquen constantment i moltes vegades tenen raó. Potser per això continuo entrant al quiròfan amb la fredor justa.

Què li ha ensenyat la cirurgia?

Les mateixes lliçons que la vida: treballa molt, sense passar-te; tingues confiança, però no siguis arrogant. Tot són paradoxes.

Li agrada ser a la frontera entre vida i mort, allà on es toquen, què hi busca?

Tot sembla més intens. És una sensació semblant a enamorar-se: els colors, les emocions, la consciència d’estar viu, tot s’amplifica. D’allà neix la meva escriptura.

Què li ha ensenyat la pell?

Pensem que està per protegir-nos del que ens amenaça, però algunes coses es queden fora i d’altres hi entren. Em va fer pensar que viure consisteix una mica en això.

Què l’ha sorprès del cor?

Que les emocions el transformen físicament. Sempre vaig sospitar que cos i sentiments parlaven entre si. Ara sabem que és veritat.

Els pulmons acullen la tristesa?

M’encanta aquesta idea. La respiració és la música dels sentiments. És una de les primeres maneres de saber com se sent algú: respirem diferent quan estem tranquils, ansiosos o espantats.

I el cervell?

Em terroritza. El cavernoma cerebral del meu fill em va fer comprendre que hi tenim molt poc marge d’error. És un òrgan sofisticadíssim tancat en una caixa petita: uns mil·límetres poden canviar una vida.

Continuem sense conèixer la nostra anatomia més íntima?

Ens ensenyen homes i dones com si fossin anatomies oposades, quan són extraordinàriament semblants. L’equivalent del penis no és la vagina, és el clítoris.

Hi ha homes que se senten rebutjatssexualment?

Els preguntaria: “Qui et deu sexe?”. Llegeix un llibre, surt al món, tingues curiositat, converteix-te en algú interessant. Una persona amable i interessada en alguna cosa més que en si mateixa resulta atractiva.

Ha escrit sobre els seus errors mèdics.

Perquè m’interessa desmuntar la idea del metge perfecte. Només mereixes credibilitat si ets capaç de reconèixer els teus errors.

Ensenyi’m a habitar la meva matèria viva.

Vivim dins dels nostres cossos com creient que ens obeiran sempre. Error. També habitem les nostres ferides, pors i vulnerabilitats. Potser viure consisteix a acceptar aquesta fragilitat i escoltar-la.