“Tota la vida només he volgut que algú em digués ‘fill’”

La seva mare el va tenir amb catorze anys.

Em va deixar en un orfenat i, quan tenia sis anys, uns oncles em van treure d’allà.

L’estimaven?

No. M’enviaven a vendre pasta de dents pels mercats. Em pegaven. No em donaven menjar ni em deixaven anar a l’escola.

Amb sis anys!

Em repetien que era una deixalla i que no servia per a res. Moltes vegades menjava gràcies a la gent que em comprava, que em donava unes monedes de més o em convidava a dinar. Hi havia persones molt bones.

Recorda algun gest en particular?

Quan els oncles em deixaven tirat, les prostitutes em donaven menjar, em deixaven passar la nit amb elles i em donaven afecte.

Quant temps va poder aguantar?

Dos anys. Em vaig escapar. Dormia al carrer i vaig conèixer altres nois. Em donaven menjar i em sentia en família. Però també era perillós: robaven. Hi havia violència.

Què va ser el pitjor que va viure?

Un dia vaig entrar per error en un barri on no podia entrar. Em van encanonar. Tenia set o vuit anys. Encara no sé per què continuo viu.

Va reflexionar?

Vaig entendre que si continuava allà, acabaria malament. Em vaig allunyar de tot allò i vaig anar a un centre de protecció de menors on em van buscar una família d’acollida.

Com li va anar?

Durant un mes vaig pensar que la meva vida canviava, però el meu pare adoptiu va morir als meus braços. Estava molt malalt.

Un altre cop.

La meva mare adoptiva m’estimava. Crec que veia en mi el fill que havia de curar les seves ferides. Però la seva família no em va acceptar mai i em van acabar tornant al centre.

Algun cop de sort?

El centre em va portar a NPH (NuestrosPequeños Hermanos). Quan hi vaig arribar, no volia viure. Les psicòlogues em van ajudar, vaig estudiar, vaig fer esport i vaig recuperar la confiança.

Algun moment especial?

El dia que em vaig graduar. Tota la vida m’havien dit que no arribaria a ser mai ningú i, de sobte, ho havia aconseguit. Però aquell dia també va ser trist, m’hauria agradat que un pare m’abracés i em digués: “Estic orgullós”.

Què va passar quan va fer els 18?

A NPH em van oferir continuar formant-me i vaig treballar a la cuina per tornar una petita part del que feien per mi.

Per què es va decidir pel màrqueting?

Als sis anys ja era un expert venedor per necessitat. Si no venia, em pegaven.

Amb què somiava?

Quan has viscut al carrer somies amb coses senzilles: dormir en un hotel, viatjar lluny... No vaig imaginar mai que representaria El Salvador a la Copa Un Gol per la Pau, un torneig internacional de futbol a Guatemala.

I allà va tornar a canviar-li la vida?

Sí. Em van becar per viatjar a Barcelona i participar en un programa de lideratge. Estava convençut que no m’escollirien. Quan van pronunciar el meu nom, vaig plorar d’alegria.

Què va descobrir a Barcelona?

Vaig conviure amb joves de més de seixanta països, cultures diferents. Tots portàvem el mateix uniforme. Allà no importava quants diners tenies, sinó els valors que aportaves.

Què va canviar dins seu?

Viatjar em va fer entendre que podia aspirar a una vida diferent. Per primera vegada em vaig preguntar on volia ser d’aquí cinc anys. Però continuava demanant a Déu un pare. No pas un pare ric ni intel·ligent, només un pare que hi fos per a mi.

L’hi va concedir?

Sí. Durant la Copa Un Gol per la Pau vaig conèixer un home amb qui amb prou feines vaig poder parlar uns minuts, però hi havia alguna cosa en ell que em transmetia una pau i una seguretat difícils d’explicar. Quan vaig tornar a El Salvador, vam continuar parlant i, de mica en mica, va néixer un vincle especial.

Quan va fer el pas?

Un dia li vaig dir: “Necessito un pare i sento que ets tu”. Em va mirar i em va preguntar: “N’estàs segur?”. Em va escoltar. Va creure en mi. Em va obrir les portes de casa seva i de la seva família. Per primera vegada em vaig asseure a una taula sentint-me un més.

Va tornar a veure la seva mare adoptiva?

Sí. Amb els anys vaig entendre el dolor que portava dins. Havia perdut un fill, el seu marit i va caure en una depressió. Avui la comprenc. És una persona excel·lent.

I la seva mare biològica?

La veig molt poc, però he entès que va ser una nena de catorze anys a qui també la vida va passar per sobre.

Trobar un pare ho va curar tot?

Anys després va morir el meu cosí, el que em defensava de les pallisses, i vaig caure en una depressió. Però he aconseguit tornar a somiar: graduar-me, formar una família. I, si puc ajudar altres persones, tot el que he viscut haurà valgut la pena.