“El meu estil és la meva veu”

A què li canta al seu nou disc?

Vaig pensar que ja no tenia res més a explicar, que era el final. D’aquí va néixer Se ha acabado el show .

Però si totes les cançons són seves!

Sí. Alguna cosa es va obrir dins meu i, per primera vegada, vaig començar a parlar de coses molt personals.

De quines coses?

Per exemple, de la meva relació de parella després de més de vint anys junts.

Què ha entès de l’amor?

El que canto: “A veces tengo ganas de perderte, a veces tengo ganas de que estés. A veces te miro y no te encuentro, a veces quiero desaparecer”.

Molt sincer.

Vols que et tornin a mirar com la primera vegada, tornar a trobar l’espurna. Però la relació evoluciona, canvia. Tot i que si els fonaments són l’amor, l’honestedat, el respecte i l’humor, l’espurna torna.

Mecano va començar per casualitat.

La força del destí –la continuo cantant–, em va portar a colar-me en una festa quan tenia 14 anys. Allà vaig conèixer el José, ens vam fer amics i també vam ser parella. Ell tocava la guitarra i jo li feia els cors. I s’hi va unir el Nacho.

El primer punt d’inflexió?

Una de les poques discogràfiques que van voler escoltar-nos va dir que endavant, però que jo havia de ser la veu.

Mecano va ser bonic i difícil.

Sí, totes dues coses. Quan dues personalitats tan fortes com les del Nacho i el José van començar a no entendre’s, jo vaig quedar al mig i intentava que s’entenguessin, però sense èxit. Em va afectar molt, mentalment i físicament. Hi havia una tensió difícil de gestionar.

El grup espanyol que més discos venia al món.

No vaig portar bé la fama. No m’agraden les multituds, els espais grans ni el soroll. Massa gent volent absorbir alguna cosa de mi. Però avui ja no és així. Ja no és una relació de fanatisme, sinó molt més propera.

La seva mare va morir en ple èxit de Mecano. Com es viu una cosa així?

Malament. Tenia càncer i va ser un procés llarg. Durant un temps va viure amb mi, en una casa al camp que li encantava. No em vaig poder acomiadar d’ella, va morir mentre jo actuava. Va ser terrible, l’adorava.

Va fer el dol?

Molts anys després, arran de l’accident de trànsit que vam tenir amb el meu marit i uns amics. Un va morir. Vaig necessitar teràpia i allà van sortir moltes coses. No hi ha dia que no la trobi a faltar.

Què li van donar els seus pares?

Una educació increïble basada en el respecte, l’empatia i la tolerància. Amb límits, però ens van donar llibertat per ser.

Ha perdonat el José?

Avui l’hi agraeixo. Però aleshores va ser traumàtic. Ens donaven un premi a la trajectòria, ens esperava una gira, i el José va anunciar que deixava el grup. Va ser com una dutxa d’aigua freda. La meva vida era Mecano.

Li ha costat de trobar el seu lloc?

Buscant la meva identitat musical he tocat diferents pals fins que, amb el temps, he comprès que el meu lloc pot ser qualsevol, perquè el meu estil és la meva veu i el meu segell.

Quines cançons de Mecano no pot deixar de cantar?

Moltes. Al final dels concerts obrim un torn de peticions i el públic i jo cantem fragments a cappella. És un moment molt màgic.

Irremeiablement unida a Mecano?

Però feliçment. Un temps vaig voler distanciar-me’n. Després vaig entendre que no hi ha Ana Torroja sense l’Ana de Mecano.

Què li ha ensenyat la vida?

A persistir, a no rendir-me i a acceptar-me com soc. Hi va haver una època en què volia cantar com Marta Sánchez. Al final vaig entendre que potser no tingui la veu més potent ni la millor tècnica, però sé arribar a la gent i connectar-hi. Aquest és el meu valor.

Li ha costat d’acceptar-se?

Sí. Un de vegades vol ser el que no és i lluita contra si mateix, però no hi ha manera de canviar-ho. Ets qui ets i ets com ets. Acceptar-ho m’ha donat molta pau.

L’edat hi ajuda?

A partir dels seixanta alguna cosa canvia. Et sents orgullosa del que has aconseguit i comences a estimar-te com ets.

Una rosa del desert?

Sí, aquella pedra fràgil per fora i forta per dins. De vegades massa empàtica.

Es pot ser massa empàtica?

El meu terapeuta diu que hi ha una línia que val més no passar. Estic aprenent a pensar més en mi, a fer-me cas.

El seu moment inoblidable?

Ser mare, el regal més bonic que m’ha fet la vida. Va arribar tard, quan pensava que potser no arribaria. Tenia 45 anys.

Què va sentir en veure-la?

Li vaig dir al meu marit: “Com es pot estimar tant una persona que no coneixes?”.