“El vi barat i dolent porta els joves avui a preferir la cervesa”

El seu Pingus costa més del que val?

L’altre dia un client va demanar una ampolla i després una altra, i una altra...

La loteria? Una estafa?

Es pensava que el preu, com que era un vi tan anyenc, estava encara en pessetes: 1.200.

I tampoc no seria un vi regalat.

Quan va demanar la tercera ampolla, el cambrer li va preguntar discretament si havia vist els preus a la carta... i el pobre es va portar un ensurt en saber que estava en euros i no en pessetes.

De veritat creu que els val cada ampolla?

Les discussions en vins sobre valor i preu són sempre equívoques. Però li diré que el Pingus, comparat amb els bordeus en general; o ja en particular amb els Petrus o el Conti... doncs no és tan car.

Per què va venir a buscar vi a Espanya?

Voltava per la Península fa 35 anys i em vaig quedar sense gasolina a Peñafiel...

Ja eren els Ribera el que són?

Em vaig quedar sense diners i havia de buscar alguna feina, i allà la vaig trobar. El vi a Espanya als noranta era massa barat, perquè als setanta i vuitanta havia caigut en la temptació de voler guanyar diners per volum: plantant i venent molt.

En vi, molt és enemic de bo?

I a la llarga de rendible. Es van sacrificar completament a aquella lògica de la quantitat territoris vitivinícoles meravellosos per produir un vi mediocre en quantitats que acabaven al supermercat tirats de preu: venuts per sota del seu cost.

Aquí va passar amb alguns caves.

Hem de pagar el que val cada producte, perquè, encara que t’alegris de pagar preus massa baixos, fas la vida impossible al productor, que acaba empitjorant el producte fins que no sigui digne per a ningú.

Per comprar pernil massa barat et sortirà mig podrit...

I el vi massa barat porta els joves a preferir la cervesa. I quan volen gastar més en una cosa especial, compren les artesanals. Això està passant a Espanya i Europa.

Què salvaria la cultura del vi?

Fer les coses bé.

Orgànic, vin nature ?

És que l’orgànic hauria de ser simplement l’habitual. El que no és normal és el que ens venen de vegades com a vi. Un vi fet amb herbicides i a màquina et costa la meitat que els meus. Però així es perd la festa de la verema, que és un fet cultural. Fem vi que valgui la pena i mai a qualsevol preu.

De nen al poble ens donaven llesques de pa amb vi i sucre de berenar.

El vi era un aliment més que es podia conservar a casa per quan fes falta. Aquella cultura sí que era natural.

Era un vi senzill que es guardava a la bota familiar del celler.

Però quan aquelles famílies van emigrant a les ciutats, en comptes de tenir la seva bota compren vi barat al súper.

No sé si podien fer una altra cosa...

Llavors, als noranta, als territoris més vitivinícoles es fa servir la fórmula que arruïnava la cultura del vi...

Ens la recorda per oblidar-la?

A Ribera del Duero era la de 200 hectàrees per produir un milió d’ampolles...

De què?

Aquest era el problema, que ja no era vi senzill i de qualitat. Era una altra cosa; però amb el que treien podien pagar qui passava el tractor, qui et comprava la producció... i la cadena d’ intermediaris fins al súper.

Va acabar malament.

Fatal. Mentrestant, en canvi, a França una família conreava la seva vinya de 8 hectàrees...

Massa poques?

Suficients perquè tota la família treballés tot l’any a la vinya. Avui dia molts d’aquests cellers petits subsisteixen a Bordeus. Només a la zona de Libourne, perquè a la de Medòc ja són grans propietats amb el seu château .

I què li sembla el que es produeix a Austràlia, l’Argentina, Xile, Califòrnia...?

Depèn, esclar. Nosaltres ja exportem el 80% de la nostra producció a Amèrica.

Per què es va quedar a Peñafiel?

Un oncle meu havia crescut a Sud-àfrica i va tornar per treballar a Bordeus. Vaig anar a veure’l als 14 anys i em vaig enamorar del vi. En acabar l’escola, em vaig quedar amb ell i vaig decidir dedicar-me al vi. Vaig estudiar agricultura, soc enginyer agrònom, a Dinamarca, i després vaig anar a Ridge, Califòrnia, a fer Monte Bello.

La volta al món de vinya en vinya?

Això feia quan vaig tenir vacances i vaig acabar a Peñafiel treballant amb un amic. Allà em vaig proposar de fer el meu propi vi, el Pingus, que és el meu sobrenom en danès.

El secret?

Cap. Buscar una vinya vella en un bon lloc i fer vi de la manera més senzilla possible. Com es feia abans. Parker li va donar la puntuació més gran que havia obtingut mai un vi espanyol.