Explora La Vanguardia
Apariencia
A
Contraste
Al MinutoInternacionalPolíticaOpiniónSociedadDeportesEconomíaCiudadesPopCulturaSucesosLa Contra
Suscríbete
La Contra Nº 12.488 · 8 septiembre 2026, 00:50
Patricia Pasquín
Patricia Pasquín, psicòloga, ha viscut quatre anys envoltada de llops al desert de Mèxic:

“Una lloba no deixa de ser tendra perquè sigui ferotge”

Foto: ÀLEX GARCIA

Tinc 37 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc entre Barcelona i el Baix Ebre amb el meu gos Sake , adoptat. Tinc consulta privada, exerceixo principalment en línia i creo contingut a les xarxes. La meva política és la convivència i veig la societat cada vegada més individualista. Crec en l’amor, una energia, un impuls.

Escucha este artículo
0:00 7:42
Actualizado hace 28 d Contrastado por la redacción Cómo lo hemos informado

Esta información ha sido elaborada por la redacción de La Vanguardia a partir de fuentes propias y verificadas.

Sugerir una corrección Política de correcciones de La Vanguardia
4 puntos clave Ver
  • 01Al desert de Nou Mèxic, a Wild Spirit Wolf Sanctuary, una reserva de llops.
  • 02Era el paisatge de les pel·lícules de cowboys: coiots, pumes, ants...
  • 03Vivia en una cabana molt senzilla envoltada de tres manades de llops.
  • 04Em despertava amb els seus udols.

Se’n va anar a l’altra punta.

Al desert de Nou Mèxic, a Wild Spirit Wolf Sanctuary, una reserva de llops.

Convivia amb el món salvatge?

Era el paisatge de les pel·lícules de cowboys : coiots, pumes, ants... Vivia en una cabana molt senzilla envoltada de tres manades de llops. Em despertava amb els seus udols. Tenia la sensació d’haver sortit de la societat i estar vivint a dins d’una altra.

Què va ser el primer que la va sorprendre dels llops?

Que són molt porucs. Per a ells som pràcticament el seu únic depredador i desconfien de tot el que els és desconegut.

No són perillosos?

Alguns. I per entrar al seu recinte en tenia prou amb portar una pala i una aixada. Com que eren objectes que no coneixien, mantenien la distància. El llop ferotge és bastant lluny del llop que jo vaig conèixer.

I va començar a reconèixer-nos en ells?

Sí. Un llop no emmascara la por: ensenya les dents, gruny o fuig. Nosaltres fem el mateix de manera més sofisticada i de vegades ni sabem que darrere hi ha por.

I què va descobrir de si mateixa?

Que confonia la intuïció amb la por o l’ansietat. Allà vaig començar a distingir-les, però la lliçó sobre la intuïció la vaig aprendre precisament el dia que no en vaig fer cas.

Què va passar?

Cuidava dos llops, Naz i Angel. Amb en Naz tenia un vincle molt especial: fins i tot em permetia posar-li una corretja per passejar, una cosa poc habitual.

I què va ser del Naz?

El càncer es va estendre. Quan anàvem a portar-lo al veterinari, l’Angel, que no se m’acostava mai, va venir per darrere, em va tocar i em va mirar.

Va entendre què volia?

“Que no me l’emportés, que havia de morir allà”. Ho vaig entendre amb tota claredat.

I tot i així se’l va emportar?

Sí. Em feia por confondre’m. Va morir al cotxe, als meus braços. Li vaig demanar perdó: vaig sentir que, per no incomodar-me, li havia robat la mort que li corresponia. L’Angel no va voler saber res més de mi.

I què va aprendre d’aquell error?

Em va fer estar molt més atenta al que sentia. Davant d’un llop, estar absent pot ser perillós. Amb la Luna vaig aprendre a observar abans d’intervenir.

Què li va passar?

La van capturar i la van tenir en captivitat. Es va escapar, la van perseguir i li van disparar perdigons. Tres dies després la vam trobar malferida. No deixava que ningú la toqués.

Va arribar a confiar en vostè?

Durant un any s’acostava sense deixar-se tocar. Un dia, mentre acariciava el Jagger, es va posar darrere seu. Vaig continuar acariciant-lo sense mirar-la i la mà va anar passant a poc a poc d’ell a ella. Li vaig gratar una orella i es va relaxar.

Què li va ensenyar la Luna?

Que ens fan mal en relació, però també ens guarim en relació.

I nosaltres, vivim en captivitat?

Sí, però no és evident. La societat dona seguretat, però podem obsessionar-nos tant per no perdre-la que acabem traint-nos per conservar-la. Aquesta captivitat costa de veure perquè es disfressa de normalitat.

I què seria, doncs, el que és salvatge?

La part que no es deixa doblegar, que resta fidel al que un sent i desitja. La intuïció és la veu d’aquest esperit salvatge. Cal recordar qui érem abans que ens diguessin qui havíem de ser.

Què més li van ensenyar els llops?

Que l’entorn pot canviar qui som. La Sabine era tímida, silenciosa, sempre l’última en tot; l’assetjaven.

Van haver de separar-la?

La van posar amb un altre llop i es va transformar: va començar a jugar, a mostrar-se i fins i tot a plantar cara a la seva antiga manada. Era la mateixa lloba en un altre entorn. I vaig pensar: quants de nosaltres som qui som pel lloc que ocupem?

Els llops saben dir que no?

Amb claredat. I vaig entendre que una lloba no deixa de ser tendra perquè sigui ferotge.

Es va haver de posar ferotge?

Sí. A dos llops els agradava assetjar. Un dia vaig ensopegar i, quan vaig alçar la vista, ella era davant i ell darrere meu.

Quina por.

Em vaig plantar amb l’aixada i els vaig dir “no!”, però van continuar avançant. Jo deia “no” amb la boca, no amb el cos. Fins que vaig sentir por i ràbia, i em va sortir un “eh!” amb tota la contundència i ella se’n va anar.

Hem de recuperar certa ferocitat?

Sí. La ferocitat també és protegir allò que importa. Un límit ha de sentir-se a tot el cos.

Això també és llibertat.

Sí. El llop és molt autònom i, tanmateix, està compromès amb la seva manada. Per mi, ser lliure no és fer el que vulguis, sinó poder escollir per què et sacrifiques.

IS
Ima Sanchís
La Contra

Forma parte de la redacción de La Vanguardia.

Ver comentarios 3
Las normas de la comunidad aplican.
ML
Marta L.Suscriptorhace 12 min

Buen análisis, ayuda a entender el contexto de la noticia.

JP
Joan P.Suscriptorhace 28 min

Se agradece el rigor y las fuentes contrastadas.

RV
Roberto V.hace 1 h

Excelente trabajo de la redacción, como siempre.